Una sèrie sense precedents?
Dimarts a Antena 3 es va estrenar La casa de papel. La cadena havia publicitat la sèrie com si fos una producció sense precedents a Espanya. Però ens vam trobar amb més propaganda que qualitat i més efectisme que valor televisiu. La casa de papel és una mena d’ Ocean’s eleven a l’espanyola, amb efluvis de Vis a vis i Los hombres de Paco. Un gran atracament col·lectiu a la Fàbrica de Moneda i Timbre. El que fa riure és que abans de començar ens posin un rètol advertint-nos que els fets i els escenaris són ficticis. Moltes gràcies per l’avís perquè ens hauríem pogut pensar que es tractava de la retransmissió en directe d’un robatori. De fet, és una estratègia per potenciar encara més l’efecte d’extraordinària veracitat que suposadament té la ficció. La sèrie arrenca amb l’actriu Úrsula Corberó, la nova sex symbol de la ficció ibèrica, i la seva veu en off, amb un guió excessivament literari i barroc: “ Me caerían treinta años y yo no sabría llegar a viejecita en la celda de un penal [...]. Soy más bien de huir, en cuerpo y alma. Y si no puedo llevar mi cuerpo, al menos que escape mi alma ”. Aquesta buidor i efectisme de les paraules es tradueix també en el contingut. La protagonista apareix mig nua i molt sexi malgrat el seu suposat estat de desesperació. Sembla més l’heroïna d’un còmic amb la màscara de pestanyes acabada de posar que no pas una delinqüent en una situació crítica. A nivell de realització i imatge, La casa de papel és més que correcta i utilitza recursos útils apresos d’anteriors ficcions: espais tancats amb sensació asfixiant. Es reforça l’efecte recorrent a plans curts. Una il·luminació que juga molt amb la penombra i els tons blavosos, vermellosos i groguencs per crear atmosferes angoixants. Una banda sonora trepidant típica de pel·lícula d’acció, i més moviment de personatges que no pas evolució de la trama, que és previsible. Un altre recurs tradicional d’aquestes sèries espanyoles és el nivell de crispació constant dels personatges: tothom està extraordinàriament neguitós i malhumorat. I això degenera en una sobreactuació global del personal. I a això hi hem de sumar els tradicionals problemes de vocalització de bona part dels actors, que t’obliguen a apujar el volum de la tele per intentar desxifrar el que diuen. Molt mascle alfa, noia guapa i explotació màxima dels estereotips.
Sorprenentment, La casa de papel ha tingut una història paral·lela preocupant. A les xarxes socials hi corria un clam de boicot a la ficció per haver contractat una actriu, Itziar Ituño, que hauria expressat públicament simpaties per Bildu i Arnaldo Otegi. Potser el dia que la televisió sigui capaç de portar a la ficció trames tan autòctones com les basades en la intolerància ideològica i els prejudicis arrelats, ja no caldrà que ens posin un rètol dient que els fets són ficticis i es farà una sèrie sense precedents.
