01/05/2017

La nit de dissabte de TV3 desafina

2 min

Nova estrena a TV3. S’ha volgut recórrer a la mateixa matèria primera que l’Oh happy day, la música, per veure si és aquesta la gallina dels ous d’or que mou l’audiència. No perdis el compàs és un concurs familiar en què tres grups competeixen endevinant cançons i completant lletres de grans hits. La particularitat televisiva és que es tracta d’una col·laboració entre cadenes autonòmiques. TV3 i IB3, la televisió balear, s’han associat per a aquest format. Això es nota en el duet de presentadors. Victòria Maldi hi posa el dialecte balear i José Corbacho l’accent xava del català estàndard maltractat, on totes les esses són sordes i han desaparegut les vocals neutres i les elles. A mesura que va avançar l’espectacle, però, es va produir un fenomen de reconquesta en la possessió de micròfon i Corbacho va anar acaparant el rol de protagonista deixant a Maldi el complement de riure-li les gràcies.

Els concursos en què les cançons són l’ingredient essencial transmeten una sensació d’energia positiva i divertiment. Però alienen l’espectador que no té cultura musical popular. No perdis el compàs va fer un càsting en què alguns concursants més que divertir-se semblava que passessin vergonya. Altres feien cara de desconcert quan els explicaven la dinàmica de la prova. I és precisament en els tipus de proves que hi ha un altre problema. Algunes són massa iguals entre elles, altres són tramposes a l’hora de resoldre i, a sobre, és difícil participar-hi des de casa. A més, l’audiència més infantil, clau per arrossegar la resta de família davant del televisor, se sent exclosa. Els nens no tenen el bagatge musical històric que requereix el programa per participar-hi i se senten expulsats del joc. La prova final, que hauria de ser la més trepidant, està mancada d’emoció. No hi ha rivalitat, només acumulació de diners.

La singularitat que els micròfons per cantar baixin i exigeixin als participants actuar amb postures incòmodes tampoc aporta res al format. Aquest punt de ridiculitzar el concursant, ja sigui ajupit a terra o entonant una cançó a base de fuà fuà fuàs, atorga al programa una tonteria extra afegida més per caprici que per necessitat. L’esforç enorme dels presentadors per semblar enjogassats, balladors i excitats és molt artificial. Les dades d’audiència van ser per plorar: a Catalunya un 5,8% (133.000 espectadors) i a les Illes un 2,8% (10.000). Potser, però, va ser un error estrenar el format en un cap de setmana llarg en què, ves a saber, l’audiència va fugir en massa a fer turisme. Caldrà veure, dissabte que ve, si la rebuda és millor. El concurs servirà de prova de foc al nou director de TV3. Si el programa segueix aquesta línia veurem si Sanchis no perd el compàs que porta i se’l carrega. O si deixa que els dissabtes desafinin en tots els sentits fins a final de temporada.

stats