25/03/2016

Dissabte Sant

3 min

Aquest any, la lluna plena del mes de nissan, que va marcar la primera Pasqua dels Jueus i que marca la nostra, ha vingut aviat. I així, avui, 26 de març, és Dissabte Sant. La primavera encara és molt tendra, adolescent, podríem dir, i, per tant, inestable. Núvols i clarianes, fred a les nits, pluges a estones, neu a muntanya. I les ventades pròpies del març. Sort que els arços ja estan tots florits i enfarinen els marges amb les seves floretes blanquinoses. L’arç és un arbust humil i literari: es tracta de les famoses aubépines proustianes que encantaven el petit Marcel quan anava a passeig pel coté de chez Swann i sentia la seva olor amarga i dolça d’ametlles, i es tracta també d’aquell arbust que Seamus Heaney va veure carregat de petites llanternes. No les flors, és clar, sinó els fruits, menuts, de color vermell, “carn i llavor”, que l’omplen quan les flors han caigut i ha tret les fulles. Cada fruit és un fanalet encès, “llum petit de la gent menuda”, com aquell amb què Diògenes buscava un home de debò.

Dissabte Sant és un dia de pausa, temps mort, per dir-ho d’alguna manera. Després de la intensitat dramàtica d’ahir, del Divendres Sant, amb la mort de Jesús, tremolors de la terra, el vel del temple esquinçat de dalt a baix i el turó de la Calavera, el Gòlgota, submergit en la tenebra, un cop deixat el cos de Jesús al sepulcre, tot queda com en suspens. Això és el Dissabte Sant. Els deixebles, les Maries, esperen la resurrecció, si és que de debò l’esperen. No tenim res a fer. Sortir a passeig a mirar els arços i esperar a veure si realment es compleixen les escriptures. Això és el Dissabte Sant.

Quan jo era petit, el Dissabte Sant no existia. Se’n deia Dissabte de Glòria i començava ja de bon matí amb un tritllejar de campanes esvalotat i inacabable. S’havia acabat la Passió, i la vida de la frivolitat, si és que es pot parlar de frivolitat en ple franquisme, retornava. Els espectacles que havien quedat aturats es reprenien. Era el dia de les estrenes cinematogràfiques i de les novetats teatrals. Tornava la música lleugera a la ràdio, la cobla i els boleros. La gent tenia pressa per tornar a la rutina després de la llarga Quaresma, de la setmana de Passió i de la Setmana Santa. Però, no recordo exactament quan, hi va haver la reforma litúrgica que va instaurar el Dissabte Sant i la Vigília Pasqual. I així mentre esperàvem la cerimònia més preciosa de l’any, la de la nit de la resurrecció, amb els seus rituals d’aigües renovelladores, de foc nou i de llum, vam tenir un dissabte buit, silenciós, sense res, amb el temps aturat. Gran invent, el del Dissabte Sant. Un dia per no fer res. Un dia perdut per al neguit quotidià, però absolutament guanyat per a la consistència personal.

No fem res, doncs, avui, anem a passeig a olorar els arços, que, per mi, fan olor de mel i no pas d’ametlles, i, fins i tot, podem collir algun espàrrec, si és que el veiem sortir, valent, sucós, turgent, de la terra. També podem dedicar-nos a pensar un mica, mentre passegem, però no pas en la situació política espanyola, també en temps mort, ni tan sols en la catalana, tan trista, en què l’alegria de fa un temps s’ha anat esvaint i una certa desesma sembla apoderar-se fins i tot dels polítics, que, molts, serien tan feliços si tot tornés a la calma de fa anys, a la llagrimeta i al peix al cove... No, no hi pensem, en tot això. Pensem, avui, en aquesta meravellosa sensació de plenitud de l’espera. De plenitud de la confiança cega que jo vull creure que tenien els deixebles més pròxims a Jesús. A mi m’agrada pensar en aquell text meravellós que aquesta nit cantarà el diaca en la Vigília Pasqual, aquell text que comença demanant que exultin els àngels al cel i que exultin fins i tot les celebracions de l’Església. I que demana que s’alegri la terra, que rep l’esclat de tant fulgor després de veure com s’esvaeix la boira que l’envoltava. Bé, ho diu més o menys així. I després passa a cantar la nit. Aquesta és la nit que els nostres avantpassats van fugir d’Egipte i pels quals Déu va eixugar el mar Roig, aquesta és la nit que els pecats han estat perdonats... M’agrada pensar en aquella frase que diu: per salvar l’esclau vas entregar el fill. I en aquella que parla del pecat d’Adam: oh culpa feliç que va merèixer tenir un redemptor tan gran... I en allò tan encoratjador: aquesta és la nit que renta la culpa, que torna la innocència als pecadors, l’alegria als tristos... Que dispersa els odis, prepara la concòrdia, doblega els imperis.

stats