19/05/2017

Mallorca, vista i no vista

3 min

Mallorca vista i no vista en aquest cap de setmana fugaç convidat pel Festival de Poesia de la Mediterrània que ja fa dinou anys que Biel Mesquida, amb el seu entusiasme, organitza. El Festival es manifesta en una sèrie d’actes en llocs diversos, el més important dels quals és la gran Festa de la Poesia del dissabte a la nit al Teatre Principal, un teatre preciós, una mica més petit que el Liceu de Barcelona i una mica més gran que el Municipal de Girona. Però cosí germà seu. Potser per això m’hi vaig sentir tan bé mentre llegia quatre poemes darrers, inèdits. Érem catorze els poetes convidats, poetes en onze llengües diferents, el tibetà i el polonès, l’esperanto i el francès del Quebec, el català i el castellà de Cuba, el portuguès i el romanès… Tothom llegia en la seva llengua, sense lectures de les traduccions. Biel Mesquida volia que la festa fos un concert de veus, que la poesia s’entengués pel to i per la música de les paraules. No sé si el sentit profund de cada poema es va fer present a la platea del Principal, però cal dir que tots els assistents disposaven d’un llibre que contenia els poemes i les seves traduccions. Però la lectura era una feina per després. La sala estava a les fosques. I era de la tenebra que en sorgia la llum de cada paraula, de cada llengua, de cada inflexió de veu.

Però no és pas del Festival de Poesia que volia parlar en aquest paper, sinó d’aquesta Mallorca vista i no vista, ja plena de turistes.

Feia anys que no anava a Mallorca, potser deu. I l’he trobada una mica més trista que l’última vegada. Com desanimada, amb menys ànima. El llarg govern dels populars, amb la seva voluntat desnaturalitzadora i espanyolitzadora, i el pes de les masses turístiques, han anat esbravant la genuïnitat confortable de l’illa, sobretot de Ciutat, Palma, per dir-ho oficialment. Esclar que no he anat als pobles estimats, Felanitx, Santanyí, Cas Concos, Porreres, Artà, Capdepera… No he tingut temps. Hauria volgut tornar a Portocolom i a s’Algar i dinar al celler de Sa Sínia. Però m’hauria entristit perquè en Miquel Barceló ja no hi és ni tampoc no hi és en Toni Ramon, que, cada any, quan arribàvem, ens posava un preciosa cigala de mar a l’arròs, per celebrar-ho. I a Capdepera també m’hauria entristit perquè en Biel Moll ja no hi és, ell que em va descobrir Mallorca en la meva joventut. Tot i que la seva germana Bel ens hauria fet companyia. També m’hauria agradat pujar a Sant Salvador i a Consolació, aquell copó trabucat del poema de Blai Bonet. Potser si hagués anat a tots aquests llocs, malgrat la nostàlgia dels amics perduts, no hauria trobat Mallorca tan desanimada. Perquè una cosa és la tristesa i una altra la pèrdua de l’esperit. També m’hauria anat bé, per retrobar-me amb la Mallorca autèntica, passar per Son Collet, on l’hospitalitat d’en Pep Maur Serra i en Biel Mesquida m’hauria ajudat a esvair els meus fantasmes. O per Cas Concos, on els meus amics Marosa i Andreu m’haurien acollit amb la seva delicadesa entusiasta. Tot queda pendent. Com queda pendent la visita a Son Olivar de Margalida Moragues. I és que no vull que Mallorca ja no hi sigui més. Mallorca, que és el record que em salva.

He passejat per Ciutat, això sí. I he constatat que la llengua catalana dels mallorquins, tan esplèndidament natural i viva, ha anat cedint davant de la pressió castellana. Tothom et parla en castellà. Palma, diguem-ho així, és una capital de província espanyola i vaig tenir la sensació que ja li estava bé de ser-ho.

Per consolar-me, vam anar a dinar al Celler Pagès, un dels poquíssims llocs de la ciutat on es pot menjar encara cuina mallorquina de debò. Allà em van parlar en el català de Mallorca i hi vaig trobar aquelles olives trencades perfumades de fonoll, aspres i plenes de sabor, i aquell pa de pagès, sense sal, torrat i amb el gust àcid del llevat. Per fi allò era Mallorca. I era tal la nostra necessitat d’impregnar-nos de l’essència de l’illa que vam llançar-nos, sense pensar en possibles indigestions, a un tombet deliciós, fet a la manera antiga, tot fregit per separat, els pebrots vermells, les albergínies, les patates i la salsa de tomata i confitat al forn amb el seu brotet de marduix indispensable. Per fi érem a Mallorca. I després vam assaborir una llengua amb tàperes, melosa, amb una salseta transparent i el contrapunt amarg de les poncelles de la taperera confitades. I encara, per acabar, no vam poder renunciar a una sèpia amb sobrassada, essencial, divina. Sí, érem a Mallorca.

stats