10/03/2017

Cansament

3 min

Estic cansat de tants judicis, de tants inculpats, de tants condemnats que se’n van a caseta, de tants corruptes que mai no van a la presó, de tants advocats convertits en estrelles, de tants jutges esgarrapant els seus minuts de glòria. Estic cansat d’aquesta sala de justícia immensa en què s’ha convertit el país. I encara estic més cansat d’aquests amplificadors que són els periodistes, que no saben callar, que ens ofeguen sota un munt de xerrameca, que imposen opinions. I d’aquests tertulians que sempre diuen el mateix, que no paren de cridar, metralladores verboses que no fan cas de ningú. Sempre miro d’escoltar-los de bona fe, però al cap de cinc minuts de soroll i de fúria verbal, acabo per posar Catalunya Música, que sempre em dona el consol d’alguna peça que em neteja, ja sigui una sonata transparent de Mozart, un quartet trist i adolorit de Schubert, un preludi capficat de Chopin.

Aquest dies passats, hem tingut un parell de temes nous per a la voracitat periodística, el de la partida específica per al referèndum, que ha donat poc de si, i el d’això de l’autobús antitrans, per dir-ho d’alguna manera. Tothom s’ha embolicat amb penis i vulves, amb transfòbia i coses d’aquestes. Ens ha distret una mica de les conjectures processuals i de les elucubracions sobre el referèndum, de si serà o no serà, de com serà, de quan serà… Puigdemont i Junqueras mantenen que serà. I que serà legal. Es parla de la llei de transitorietat. ¿Serà legal segons aquesta llei? Una llei així serà immediatament anul·lada pel Tribunal Constitucional. Tot el Parlament serà jutjat i inhabilitat. Tot el país serà inhabilitat. ¿Veurem Millo de virrei de Catalunya? O potser no arribarem a tant. Potser la senyora Soraya, que tan bé s’entén amb Junqueras, sembla, li oferirà l’oro i el moro, un pacte generós, finançament mai somiat, corredors mediterranis i tota la resta, i Junqueras, nou president de la Generalitat, proclamarà que el sobiranisme encara no està prou madur, que potser d’aquí mig segle, i, mentrestant, olvidemos el pasado y volvamos al amor

Què farà Puigdemont? Bé, ja sabem que se’n tornarà a casa. I és una llàstima, perquè Puigdemont és un president excel·lent que no hauria d’haver dit que es retirarà després del referèndum o en el cas d’unes noves eleccions. De fet, si es presentés, barraria el camí a Mas. I segurament, fins i tot a Junqueras. Per què aquesta retirada? ¿És que el PDECat no vol que es presenti? ¿És que hem d’esperar el messies Mas? Però, si convoquen el referèndum, tant Puigdemont com Junqueras seran inhabilitats, i Mas ja ho haurà sigut en una tanda anterior d’inhabilitacions. Els confesso que jo mateix tinc por de ser inhabilitat per alguna cosa. Tinc malsons. Suposo que el que voldria el govern d’Espanya és tancar-nos a tots els catalans a la presó. És fàcil convertir tot el país en una presó. Somio que estic tancat en aquesta presó. Tinc malsons. Estic cansat de dormir malament.

Quan llegeixin aquest paper, seré a Roma. I no sabré quins temes nous s’hauran debatut a les tertúlies i a les columnes dels diaris. Per això hi vaig, per oblidar aquest horror del cada dia català, encara que això és impossible. Però no ho és allunyar-se’n una mica. Ah Roma!, la vella Roma, la de les fonts d’aigua Felice i els pins molsuts, la de les restes romanes i les esglésies paleocristianes, ah Santa Maria in Cosmedin i San Giorgio in Velabro i San Clemente!, ah la Roma dels palaus renaixentistes i barrocs, el Palau Farnese i el Palau Massimo alle Colonne i el Palau Barberini, amb aquella escala en espiral que arriba fins al cel. I la Roma barroca, la de Santa Maria della Pace, Santa Maria in Via Lata, Sant’Agnese i la Sapienza i San Carlino alle Quattro Fontane. La Roma de Sant’Ignazio i del Gesù, amb les seves voltes enganyadores. La Roma de Miquel Àngel, la Roma d’aquella cúpula mare de totes les cúpules que sobreïxen dels seus teulats, amb perdó de la del Pantheon, melic de Roma i melic del món civilitzat. I la Roma de Bernini, la dels braços oberts de la columnata vaticana. I la Roma de Villa Giulia, plena de tresors etruscs, la de Villa Borghese, enmig de pins i alzines, plena de pintures envejables. Ah, Roma de Caravaggio, San Luigi dei Francesi, Sant’Agostino, els Museus Capitolins! La de la Piazza Navona, la de la Piazza della Minerva, amb l’elefantet que carrega un obelisc, amb l’església on descansa Fra Angelico. Hi aniré, m’agenollaré davant la seva tomba, li demanaré que, sisplau, em deixi descansar una mica.

stats