02/12/2016

Els interiors de Rafael Masó

3 min

Dissabte passat es va inaugurar, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, una exposició que ja ve de Girona i que després anirà a Olot i a Torroella de Montgrí. El títol de l’exposició és Masó. Interiors i està dedicada als interiors de l’arquitecte noucentista Rafael Masó. A cura de Jordi Falgàs, director de la Fundació Masó de Girona, la mostra té un extraordinari interès. Essent Masó com era un arquitecte preocupat fins a l’últim detall per les seves obres, es comprendrà que els interiors eren per a ell el coronament de la casa. La vida domèstica, tan preuada pels noucentistes, necessitava uns escenaris adequats. Claredat, ordre, objectes de bon gust, finestres velades per lleus cortines blanques, tot havia d’estar encaminat a “la pau interior i a la joia de viure”, com va dir Eugeni d’Ors a la glossa que porta per títol “La felicitat” (1909, 26 de novembre, precisament el dia que s’inaugurava l’exposició a Sant Feliu). Masó era un seguidor de Xènius, sobretot en aquestes dates en què, acabada la carrera d’arquitectura feia només tres anys, començava a construir les primeres obres i maldava per escapar-se de l’ombra de Gaudí, sobretot mirant cap a Escòcia i Anglaterra, a Mackintosh i a Voysey, sobretot, i cap a l’Olbrich de l’Alemanya de Darmstadt. Després vindrà la Viena de Hoffmann i el Dresden de Hellerau, sobretot les obres de Tessenow i Muthesius. Estic dient amb això que aquelles idees fertilitzants d’Eugeni d’Ors necessitaven exemples concrets d’inspiració i que, per a Masó, aquests exemples van venir del nord, no pas de cap tradició mediterrània. El seu primer Noucentisme va ser germànic, sobretot, i britànic.

Això es veu amb claredat en aquesta exposició, en la qual hi ha fotografies antigues, plànols i dibuixos i mobles originals, així com algun objecte d’aquells de bon gust que tant agradaven a Masó. Mancat com n’estava el mercat català, va fundar l’obrador Marcó, a Quart, per produir-ne. Sobretot hi ha, a l’exposició, el darrer dels caps de pedra de Fidel Aguilar, escultor del qual commemorarem l’any vinent el centenari de la seva mort.

No és pas gratuït que aquesta exposició es faci a Sant Feliu, perquè segurament l’interior més esplendorós de Masó, tot i que els mobles no es van fer, és el de la Casa Casas, situada sobre la platja de Sant Pol. Una casa recoberta de ceràmica vidriada de color groc calent -Masó la imaginava com una mata de ginesta enmig dels pins-, inspirada, pel que fa a la planta, en les cases romanes i les masies, però amb un poderós component formal germànic. La casa és del 1916, construïda en plena Guerra Mundial, i és el cant del cigne d’aquesta arquitectura germanitzant de Masó. La pèrdua de la guerra per part dels alemanys decantarà aquesta font d’inspiració cap a d’altres camins, tot i que es mantindrà encara, alleugerida, en alguns projectes. A poc a poc, el Noucentisme de Masó es contaminarà de mediterranisme, Barroc, arqueologisme i fins i tot d’art déco. La Casa Casas és una joia i una peça única en l’arquitectura catalana. I el seu estat és lamentable. Malgrat tot, així ho vull creure, encara es pot salvar. Les nostres administracions, tan sensibles al Romànic fundacional de la Catalunya antiga, fins ara no han mostrat res més que desinterès per un edifici com aquest, exemple incomparable d’aquesta segona fundació del país que va ser el Noucentisme.

L’exposició anirà a Olot perquè Masó va construir-hi la Casa Masramon. La versió muntanyenca, podríem dir-ne, de la Casa Casas. Més germànica de formes, tot el que a Sant Pol era ceràmica groga a Olot és ceràmica blavissa i verdosa. Aquí sí que Masó va poder perfilar molts detalls dels interiors. Vitralls amb dibuixos de personatges de conte per a l’habitació de jugar de les criatures, un plafó ceràmic amb els Tres Reis, per al mateix lloc, arrambadors, un sofà, una llibreria... De tota manera, alguns dels mobles no els va pas dissenyar ell. Van ser comprats a Barcelona dins d’un gust afrancesat convencional, suposo que més adient al dels seus propietaris, segurament poc amants de l’austeritat formal del Noucentisme.

Allà on l’arquitecte sí que ho va fer tot va ser a casa seva. En la casa pairal del carrer de les Ballesteries de Girona i en el seu pis de casat. És admirable la voluntat de ser d’aquests primers noucentistes, com creien que els escenaris formals de la seva vida podien servir per fer-los créixer com a persones i, així, influir en l’educació i la construcció d’un país civilitzat i modern.

stats