07/04/2017

Una meditació

3 min

Demà és Diumenge de Rams. Comença la Setmana Santa. Diumenge vinent és Pasqua, el dia més gran per als cristians, perquè serà el dia del gran triomf, el dia de la Resurrecció. Sense això, sense aquell sepulcre buit la matinada del diumenge, seria vana la fe dels cristians, com molt bé els recorda sant Pau. Si Crist no ha ressuscitat, és vana la nostra fe. En fi, això serà diumenge vinent. Demà tenim al davant l’inici d’aquesta setmana que veurà l’entrada de Jesús a Jerusalem, muntat en una somera, victorejat amb rams d’olivera i de llorer i amb fulles de palmera pels mateixos que no tardaran a crucificar-lo. Aquesta setmana que veurà el sopar pasqual de Jesús i els seus deixebles, el dijous, que veurà la traïció de Judes, que veurà com els deixebles s’adormen a l’Hort de les Oliveres, perquè l’esperit és a punt però la carn és feble. Aquesta setmana que Jesús serà lliurat, serà jutjat, serà flagel·lat, assotat i escopit i condemnat a morir clavat en una creu. Això serà divendres, anomenat Divendres Sant. Jesús serà crucificat entre dos lladres. La nit abans, Pere, el primer dels deixebles, negarà el seu mestre tres vegades i després plorarà amargament. J.S. Bach escriurà una ària memorable per glossar aquest moment. Quan Jesús mori, es farà fosc de cop i el vel del Temple s’esquinçarà de dalt a baix. Això del vel ho diuen els tres evangelistes anomenats sinòptics. Joan no en parla, del vel. Després vindrà que Josep d’Arimatea demana el cos de Jesús per enterrar-lo. Péguy, el gran poeta francès, diu que quan la nit estenia el seu mantell d’ombra, Josep d’Arimatea s’acostava amb el seu llençol blanc. Però resulta que era dissabte i els dissabtes no es podia fer res. Maria Magdalena i les altres Maries havien d’esperar per ungir el cos de Jesús. El dissabte no es pot fer res. És un d’aquells dies màgics, un d’aquells dies de suspensió total, de calma infinita, d’espera esperançada. I vindrà diumenge, amb el seu tritllejar de campanes -bé, això és una cosa posterior, evidentment-, i les Maries aniran al sepulcre per ungir el Senyor. Però es trobaran la gran pedra remoguda i un àngel resplendent que els dirà que Crist ha ressuscitat. Tot això passarà en aquesta Setmana Santa en què els esquiadors baixaran per la neu que encara queda i els àvids de sol es despullaran a les platges enfredorides, encara amb un peu a l’hivern. Ara la Setmana Santa s’ha reduït a tres dies. A Catalunya, a quatre. Ni tan sols és festa el Dijous Sant. Però qui pot fa festa tota la setmana. I aquí, a l’Empordanet, les carreteres que van d’un poble a l’altre són un formiguer de cotxes i als restaurants cal reservar taula. Tots els barcelonins que hi tenen cases les obren, les airegen, perquè ve el bon temps i ja comença la temporada. I van a la Bisbal, a can Sans a comprar brunyols i bisbalencs i a can Massot a comprar russos. És el ritual de la Setmana Santa laica. Però els llorers són florits, a punt per a la benedicció de demà. A les parròquies és festa grossa. Als pobles suposo que els nens encara es muden, com fèiem nosaltres, per anar a beneir el ram. Als mercats encara es veuen palmes i palmons.

La Setmana Santa, a part de la celebració litúrgica, de la narració evangèlica, del relat, que diuen ara, que tothom relata i ningú no diu res, havia generat unes peculiars tradicions populars. A això que ara en diuen les comarques gironines, el dia de Rams era el dia del tortell. Els fillols felicitaven els padrins i aquests els regalaven un tortell. Un tortell de massapà. A mi encara l’olor del tortell se’m barreja amb l’olor del llorer florit i dels palmons ensofrats: això és Diumenge de Rams. Amb aquesta olor començava la Setmana Santa. Ara, per al comú dels joves, les olors tradicionals s’han esvaït. ¿Com s’ho faran sense aquests senyals sensibles lligats a una narració, a una creença, a uns costums i, per què no, a la construcció d’aquesta cosa, creativament tan fèrtil, com és el sentiment de culpa? L’olor del Divendres Sant era l’olor dels brunyols, olor de farina i matafaluga i olis ensucrats, i l’olor del platillo de bacallà, pèsols, escarxofes i ou dur. I al vespre, olor de cera de la processó, barrejada amb l’olor àcida dels excrements dels cavalls i l’olor embafadora dels violers que guarnien els passos. I el Diumenge de Pasqua feia olor de xai rostit i de la xocolata de la mona. Perquè la mona era cosa del dia de Pasqua i no pas de l’endemà com últimament tothom repeteix. La festa és Pasqua. Dilluns de Pasqua només són les escorrialles.

stats