Bassani

Per a molts dels que ara es mouen, nouvinguts i no tant, pels passadissos laberíntics, alguns sense sortida, d’això que en diuen el món de les lletres, el nom de Giorgio Bassani ja no significa res de res. Sí, potser els sonarà allò d’El jardí dels Finzi-Contini, i més per la dubtosa pel·lícula de Vittorio de Sica que no pas per la novel·la que en va ser la causa. I tan important com va ser Bassani per als de la meva generació! No per a tots, és cert, que hi havia els del morro fort psuquero i de la denúncia social que el trobaven burgès, decadent i poc de fiar. Suposo que amb prou feines l’havien llegit i que, els que ho havien fet, consideraven intolerable el retrat una mica displicent del jove comunista Malnate, que creia en un futur igualitari i que es permetia certes reserves sobre Montale i sobre Morandi. La complexitat de la narrativa de Bassani era sospitosa de reaccionarisme. Les diverses capes de significat dels seus personatges eren contraproduents per a aquells que somiaven un futur simple, clar, net i ordenat. Però als que llegíem Bassani, i més que llegir-lo el devoràvem, precisament el que ens seduïa era la seva complexitat i el cabdell de significats de la seva narrativa i el seu dubte radical de qualsevol confiança en una humanitat capaç de crear un futur esperançador. Decadent? Sí, esclar que ho era, i ens alimentàvem de decadència perquè, primer, hi trobàvem tots els gustos, i, segon, la decadència formava part de nosaltres perquè vivíem en un món decadent sense remei.

Ara han passat cent anys del naixement de Giorgio Bassani, a Bolonya, però de família ferraresa. Va néixer exactament el 4 de març de 1916. I el temps, aquell temps que tot ho va difuminant, se l’ha endut de les nostres vides sense que ens n’adonéssim. Recordo de cop aquells anys irrecuperables de la meva joventut. Aquells anys de les lectures compulsives de Bassani, de les seves novel·les i narracions, d’El jardí, evidentment, però també de Lida Mantovani, d’Una làpida a Via Mazzini, d’Els últims anys de Clelia Trotti, de Les ulleres d’or, de Darrere la porta, de L’agró, que vaig traduir al castellà, però també de la seva poesia, la d’In gran segreto i la d’Epitaffio. I la primerenca de Te lucis ante. I dels seus assaigs; alguns, com ara Un vero maestro, dedicat a Roberto Longhi, es confonien amb les seves narracions, el jo narrador dels quals, el mateix Bassani, evidentment, no es distingia gaire dels jos narradors de les seves obres de ficció. M’agradava llegir la seva ficció com a autobiografia, els seus assaigs memorialístics com si fossin pura ficció. Segurament a ell no li hauria agradat gaire aquesta confusió, ell que s’enfadava amb els periodistes que li preguntaven qui hi havia al fons del personatge de Micòl Finzi-Contini, la protagonista d’El jardí. I, esclar, Micòl no havia existit mai, i tan enamorats com n’havíem estat tots. I mai no havia existit la magna domus neogòtica enmig d’aquell parc rere la Mura degli Angeli, ni la pista de tenis d’aquells campionats entre amics, escassos amics, confinats per les lleis racials del 38 a jugar en privat perquè, jueus com eren, no podien entrar al Club de Tenis de Ferrara. Les lleis racials sí que havien existit de debò, però la resta, la magna domus, el parc amb les washingtònies, la pista de tenis, Micòl, tot era inventat, tot era una idealització del desig del seu autor i aquella realitat falsa i autèntica alhora em motivava i em feia viure i especular. Buscava en els poemes traces d’autobiografia; en els assaigs, fonts de personatges. Si hi havia un autor en què els gèneres es mesclessin amb tant d’encert, aquest era Bassani. Això em fascinava.

El que sí que hi havia encara, fa uns anys, era la gran magnòlia del jardí de casa seva, a via Cisterna del Follo. Aquella que va plantar el seu pare pocs mesos després de la promulgació de les lleis racials, aquella magnòlia que, empresonada per les tanques d’un jardí massa petit i amb poca llum, havia crescut cap amunt, cap al sol, i ara es trobava desconcertada, “com aquell que d’improvís no sap / al final / d’un viatge llarguíssim / quin camí ha d’agafar / què ha de fer”. La magnòlia, emblema del desconcert d’una llibertat, potser falsa, aconseguida amb penes i treballs.

Allò que fa gran Bassani, a part del seu estil exacte i poètic, en el millor sentit de la paraula, és aquest batec emblemàtic dels personatges i les coses. Personatges i coses que formen part d’una Història immutable, la nostra, sempre absorta en la seva atrocitat.