Demà

Demà és la Diada. Ja fa anys, massa, que sortim al carrer a cridar per la nostra llibertat com a país. Aquests últims anys hem anat creixent en nombre de manifestants, cosa que no vol pas dir que el nombre d’independentistes hagi crescut realment. Potser sí. Segurament no. En tot cas, encara no en fem prou. La nostra majoria parlamentària, que existeix, no n’hi ha cap dubte, no és, com diuen, una majoria social. I per tenir els vots suficients a l’hora de la veritat, a l’hora d’un referèndum, calen més vots dels que tenim. Alguns, com ara jo, ja n’estem una mica cansats, de tantes manifestacions que no porten enlloc. Ara el que cal és plantar cara definitivament. D’Espanya no en podem esperar ben res. Espanya el que vol és la nostra destrucció i la nostra desaparició definitiva del mapa. D’aquest mapa que tenen ficat al cap com a mapa d’Espanya i que no poden concebre sense aquest petit triangle de llevant. La independència de Catalunya representa per a Espanya perdre una de les seves finques més valuoses i això, a part que vulnera la seva butxaca, vulnera el seu cervell i les seves tripes. És una conjunció de diners i vísceres. I aquesta Espanya és més tossuda i nombrosa del que ens pensem. Ja s’ha vist en aquestes suposades negociacions per formar govern a Madrid. Si no fos per Catalunya, Pedro Sánchez ja seria president del govern. Però molts espanyols no poden acceptar ni una ombra de possible sobirania catalana i s’estimen més que governi el seu enemic. Per al PSOE seria una traïció a Espanya i ja se sap: más vale honra sin barcos que barcos sin honra. Aquest és el tarannà de l’Espanya que s’estima més destruir-nos que no pas que puguem ser lliures i organitzar la nostra vida sense el seu pes. Quan hi ha l’honra pel mig no hi ha negociació política que hi valgui.

Doncs bé, demà, els masovers d’aquesta finca espanyola que és Catalunya, tornarem a sortir al carrer una vegada més. De fet, em sembla que ja no en fan gaire cas. Potser serem menys que altres anys. Aquesta multiplicitat de seus d’aquest any oferirà una imatge menys contundent i facilitarà el recompte a la baixa. El proceso se diluye, diran. I potser s’ho creuran. El problema és si, de retruc, també ens ho creurem nosaltres. Els massa pocs catalans que volem de debò la independència comencem a estar una mica cansats de tants fulls de ruta, de tants ruis, de tantes duis, de tants canvis i de tantes marrades. Ja ho vaig escriure fa poc: a vegades tinc la sensació que tots plegats tenim por.

De fet, pensen alguns catalans, això d’Espanya no està tan malament. Potser poden canviar i ser uns bons amos, uns amos que no maltractin els seus masovers, que els deixin parlar la seva llengua, menys en els llocs importants, és clar, els tribunals de justícia i la universitat... Però no s’adonen del que pensen els amos, que del que es tracta és d’anar-la esborrant lentament, aquesta llengua, d’anar-la reduint a un ús purament familiar, un ús folklòric. Es tracta d’anar publicant literatura catalana dolenta perquè els masovers deixin de llegir en català i es passin, cada vegada més, a la lectura de la sublim literatura espanyola, que anirà conformant els seus cervells i el seu gust. El pes d’aquesta literatura també anirà fent-se sentir sobre la llengua catalana, l’anirà deformant, i això ajudarà també a la seva extinció, que, segurament, serà propera.

També cal que la llengua d’Espanya sigui cada vegada més present en els mitjans de comunicació. No n’hi ha prou que els mitjans en llengua castellana siguin més nombrosos, cal també anar-se ficant en els mitjans en llengua catalana. Que a cada tertúlia hi hagi, com a mínim, un tertulià castellanoparlant, això farà que els masovers que s’entesten a sintonitzar les ràdios catalanes hagin de sentir sempre la llengua d’Espanya, i així es vagin acostumant a entendre que Catalunya només és un país bilingüe per casualitat, que això que en diuen la llengua pròpia i natural del país és un accident històric, resultat d’una tossuderia vulgar i poc intel·ligent. I això, evidentment, s’ha d’anar fent de manera que se note el efecto sin que se note el cuidado. Com s’ha fet fins ara. I els catalans tan babaus. Sí, parlem castellà de seguida que algú es posa a parlar-lo. Perquè som bona gent i som educats. Par délicatesse j’ai perdu ma vie, va escriure Rimbaud.

Demà és la Diada. ¿Quantes més en celebrarem en aquestes condicions d’esclavatge? ¿Tan mesells som per anar-les comptant? Espero que aquest any sigui l’última d’aquesta mena.