Arribes al Poble Espanyol , pagues l'entrada (9,50 €), agafes aire, passes les portes d'Àvila i ja ets dins d'una bombolla fora de l'espai i del temps, en una mena d'irrealitat on es barregen, sense cap lògica aparent, estils arquitectònics, llocs geogràficament dispersos i èpoques diverses de la història d'Espanya. Com si fossis en un conte d' Italo Calvino o en un somni, en què tot et sembla normal (conduir un tanc, fer-t'ho amb la Sharon Stone , cantar amb el Celdoni Fonoll , etc.) però quan et despertes...
La sensació de somni augmenta quan sento una turista empipada que pregunta al seu marit: " ¿Tú sabes lo que pesa un nido de pájaros? ", però jo hi passejo encantat, aquesta tarda sense gaire gent, i em vénen al cap aquells dies de finals de primavera que el meu pare ens venia a buscar, als tres germans, a la sortida de l'escola i ens portava a la Fira de Mostres, just aquí al costat. I podíem passejar-hi pel nostre compte sense por de perdre'ns i xafardejàvem els estands de maquinària i de cotxes, bocabadejàvem davant aquella aixeta enorme, suspesa al buit, que no deixava d'abocar aigua a raig, preníem Mirinda per primera vegada a la vida i menjàvem pinchitos morunos que feia un marroquí vestit amb fes i gel·laba. Era una tarda feliç.
Embolcallat en aquests records passejo per carrers impossibles (a la dreta, Salamanca, a l'esquerra, Rupit), pujo i baixo escales historiades, em perdo per un jardí d'escultures contemporànies que sembla un disbarat allà al mig, envoltant un altre disbarat (un monestir romànic fet de pedaços de quatre esglésies del país), i entro en alguna de les moltes botigues d'artesania on s'exposa la més variada col·lecció de pongos (de " ¿Y eso dónde coño lo pongo? ") que hi deu haver a la ciutat. En alguns llocs fins i tot et mostren com els fan!
Entro a l forn de vidre i és un espectacle gairebé màgic veure com un artesà, amb una samarreta on posa " I love my dentist" , bufa un tub al final del qual una matèria amorfa roent va canviant de textura, de color i de forma per acabar convertint-se en un dels molts malsons mig dalinians que venen a la botiga de l'entrada. Llàstima que al final el mag no saludi, perquè estic convençut que els turistes ens posaríem a aplaudir. I n'hi compraríem algun.
Hi ha tants pongos per tot arreu que t'adones que, en el fons, el Poble Espanyol n'és un gran magatzem, tant d'aquests objectes de regal absurds com de pongos arquitectònics. "I aquest on collons el posem?", es devien preguntar els seus promotors ara fa 80 anys, marejats i una mica gamberros quan, després de visitar 1.600 pobles d'Espanya dalt d'un Hispano-Suiza, miraven de planificar aquest trencaclosques forassenyat. I quina sort que Puig i Cadafalch , amb motiu de l'Exposició del 29, n'impulsés la creació, perquè només de pensar que ara algú tingués la idea de construir-lo, se'm posen els pèls de punta: hi hauria de sortit alguna obra del Calatrava ! Això d'una banda i, de l'altra, només d'imaginar com s'enfilarien molts dels nostres polítics i comentaristes davant d'una iniciativa d'aquest tipus -l'acusarien d'espanyolista, de franquista i del que vulguis- em vénen ganes de donar les gràcies a aquell arquitecte modernista sense el qual avui no hauria entrat en aquesta bombolla feliç.
