Opinió 30/04/2017

3.000 robots i Santa Jordina

Necessito urgentment lectures optimistes. Per què tanta urgència? Per dos motius: per una imatge i per una pel·lícula

i
Roser Porta
3 min

Necessito urgentment lectures optimistes. M’és igual si són novel·la, no ficció o novetats de la Massana Còmic, m’és indiferent si encapçalen llistes de vendes de Sant Jordi, si els han escrit autors mediàtics, marginats o dels intel·lectuals de pes. Per què tanta urgència? Per dos motius: per una imatge i per una pel·lícula.

La imatge, o millor dit la notícia: la instal·lació de més de 3.000 robots a la nova planta d’Amazon. El nou centre comptarà amb aquesta xifra de robots i només amb uns centenars d’humans. Els informatius i les xarxes van mostrar dimecres passat el vídeo dels 3.000 robots movent-se harmònicament per la nau industrial i facilitant així la feina dels humans que ja no han de moure les pesades poselles ni han d’anar a buscar els productes que s’han d’enviar als compradors. Primer eliminem l’humà que ven objectes en una botiga i venem a través d’Internet, i després fulminem l’humà –o com a mínim el reduïm a una mínima expressió- que s’ocupa dels enviaments per Internet. Veig el vídeo primer a la xarxa i després tot sopant. I em deixa una sensació amarga, un desconcert que no sé definir ben bé.

Segon motiu, la pel·lícula: ‘Incerta glòria’ d’Agustí Villaronga, una cinta impactant, en la mateixa línia que ‘Pa negre’, que aconsegueix una estranya bellesa en la foscor. Surto amb la sensació que aquesta pel·lícula es podria tallar amb un ganivet, de tan profunda com és -això no és cap sinònim de pal soporífer- és una història sobre la complexitat humana, sobre què és capaç de fer un individu en temps de guerra per sobreviure i fer sobreviure els seus cadells. Una història que parteix de la novel·la del mateix títol de Joan Sales i que transmet una profunda decepció i molt d’escepticisme sobre el gènere humà; una gran crisi existencial en deixar enrere la joventut per dir-ho fàcil. Una crisi dels 40 però molt literària i, ara també, molt cinematogràfica.

Sort que existeix Sant Jordi i tinc unes roses impressionants, una fins i tot va acompanyada d’una pedra recollida vora el riu que es veu que és la bomba, com si l’hagués recollida un membre de la Patrulla Canina.

Tot com cada any, moltíssima gent, llistes de vendes, bon rotllo i una novetat, unes pancartes de la CUP: “Tothom sap el nom del rei i ningú el de la princesa, prou de fer invisibles les dones. Santa Jordina!”, que es veu que han circulat per molts llocs. Buf. Ara hem de revisar els contes i les llegendes amb ulls matriarcals? Ja ho va fer fa temps James Finn Garner en un volum divertidíssim traduït al català per Quim Monzó ‘Contes políticament correctes per a nens i nenes’. El resultat d’aquesta revisió? Humor, molt d’humor i emmascarament absurd de la realitat. Senyores persones femenines i masculines: canviem la realitat i deixem el llenguatge i els contes infantils antics en pau. (Pensant-hi bé, a la revisió s’hi podrien sumar els animalistes i protestar contra el maltractament animal, perquè siguem clars, el drac acaba com un toro en mans de Fran Rivera).

No soc l’única que vol celebrar Sant Jordi: “No aguanto aquesta moda tan ‘guai’ i transgressora de canviar la llegenda de Sant Jordi. Que si dracs com gatets que acaben vivint amb la princesa, que si sant Jordis cagats i princeses tipus Indiana Jones... “¡Venga hombre!” escriu una amiga meva al Facebook. Gràcies, Isabel, m’has fet riure de bon matí! Després de tant desconcert i pessimisme necessitava una mica de frivolitat, una mica d’humor.

stats