Contra ETA es governava millor
No en tinguem cap mena de dubte. Durant molts d’anys, la banda terrorista va ser l’excusa plusquamperfecta perquè el bipartidisme feliç, en qualsevol dels seus dos envasos, socialista o popular, es permetés tancaments de diaris, lleis estranguladores de partits i d’opinions polítiques, olímpiques detencions massives -amb tortures policials incloses- d’independentistes catalans, i tota mena d’excessos com a mínim insòlits en una democràcia. La confusió interessada i impresentable entre els poders de l’Estat venen d’aquells dies, de manera que a ETA li devem, a banda del dolor causat pel seu llistat de morts, una contribució decisiva en l’empobriment d’un estat de dret que ja havia nascut tutelat pels poders de la dictadura.
Ara ETA s’ha desarmat, just quan aquell bipartidisme rutilant que construïa i manipulava associacions de víctimes del terrorisme a la seva mida i conveniència es troba en hores més baixes. Els seus protagonistes més conspicus estan tots en fase pòstuma, cadascun cordant-se o descordant-se la bragueta mentre mediten com quedaran als llibres d’història. El PP és al govern, certament, però hi és en minoria i amb el suport decisiu del PSOE, perquè -tret de la broma de C’s, els de les llenties- no tenen ningú més amb qui pactar res.
En aquestes condicions, és comprensible que tota la reacció del govern d’Espanya davant d’un moment certament històric com el desarmament d’ETA consisteixi a repetir (per boca d’un ministre de l’Interior que pronuncia “terroritta” i “Eppaña”) que els tenen rodejats i que surtin amb els braços enlaire. Això i emetre un trist comunicat en què es qualifica el lliurament de l’arsenal etarra d’“operació mediàtica” per guanyar vots per a l’esquerra abertzale. Com bé diu el periodista Antoni Batista, es tracta d’una actitud immoral. I depriment, hi afegiríem. Tot i que no gaire més que la del PSOE, que es limita a assistir als esdeveniments des del mutisme compungit de qui enyora dies feliços.
En tot cas i per no perdre el costum, el ridícul internacional torna a ser clamorós. No s’havia vist cap govern del món anomenat lliure que actués en el desenllaç d’un problema tan lacerant amb una combinació tan singular de desgana, ineptitud i xuleria barata. Quins temps aquells que els terroristes eren domèstics i comprensibles, i no aquestes organitzacions d’ara tan virals, globals i complexes, i tan inintel·ligibles que ni tan sols s’entén l’idioma que parlen. Amb això ja no saben com posar-s’hi, com demostra el to cada vegada més baix amb què cada any es despatxa l’aniversari de l’11-M, fins ara el pitjor atemptat terrorista comès a Europa i el més mal gestionat pels governants del país que el va patir. Amb ETA, en canvi, tot era diferent, perquè no endebades ETA no deixava de ser, com ells mateixos, una altra herència del franquisme, gairebé una altra estructura d’estat heretada del règim anterior. Veure-la a les acaballes els entristeix i els suscita la nostàlgia i la por del seu propi declivi.
