21/06/2017

No ha estat ningú

2 min

Els més prepotents són sempre també els més covards, i per això la cúpula dirigent del PP, malgrat tota l’arrogància que mostra de cara a la galeria, té por del desenvolupament i les conseqüències que pugui tenir el judici per la trama Gürtel. En tenen motius. El suposat tret a la diana que comportava situar al capdamunt de la Fiscalia d’Anticorrupció el corrupte Manuel Moix els ha sortit per la culata (els costa d’aprendre-ho, però ni tan sols el PP es pot permetre un fiscal d’Anticorrupció amb una societat a Panamà), i això deixa al descobert un flanc molt sensible, el de la capacitat d’exercir ingerència damunt l’evolució de la causa. Per altra banda, la compareixença (presencial) de Mariano Rajoy com a testimoni al judici és un altre revés que no s’esperaven, i ara el ministre Catalá i el lampista suprem (oficialment, cap del gabinet de Presidència) Jorge Moragas, amb els seus equips, hi treballen amb la màxima prioritat per mirar de pal·liar-lo tant com puguin. Quan un govern dedica molts més esforços a intentar intoxicar la justícia i els mitjans de comunicació per tapar la seva pròpia corrupció que no a governar, vol dir que ha arribat a un punt de no retorn en la seva decadència.

Rajoy no compareixerà davant del tribunal fins al dia 26 de juliol, i això vol dir que Moragas i Catalá disposen de prou temps per moure fils i embullar-los, però igualment la feina no els resultarà fàcil. A banda de l’esmentada baixa sensible de l’esbirro Moix, el mateix judici produeix situacions i imatges que no fan més que soscavar, encara més, la credibilitat del partit i posar en evidència la naturalesa del seu joc delictiu. L’estampa d’aquests dies, amb fins a cinc ministres de l’època Aznar havent de desfilar per l’Audiència Nacional per respondre a preguntes d’acusacions i defenses sobre el finançament del partit, és una d’aquelles imatges que mereixen de debò el qualificatiu d’històriques. Perquè tampoc es tractava de ministres qualssevol: Álvarez-Cascos, Arenas, Acebes, Mayor Oreja, Rato (aquest últim, antany economista de fals prestigi internacional i, avui, delinqüent ja condemnat pel cas de les targetes black ). De cadascun d’ells se’n podrien escriure llibres, i tots plegats configuren la imatge d’una època, la plana major de l’aznarisme, quan a la política espanyola es van desbocar simultàniament els lladres de guant blanc de diner públic i els patriotes espanyolistes exaltats. Tots ells van coincidir a no recordar res o gairebé res, i a declarar amb molta contundència que desconeixien per complet l’existència de la caixa B i que per descomptat ells ni havien rebut mai ni un cèntim ni l’havien vist passar. Parlem de comptes a Suïssa, de centenars de milions en negre fets servir per a tota mena d’operacions il·legals, d’ordinadors destruïts i de fiscals (com el de Múrcia) pressionats i perseguits fins a la nàusea. Però, segons els testimonis dels exministres, no ha estat ningú. Ningú ha estat responsable de res de tot això. Tenen por, i tot plegat es posa interessant.

stats