El PP i la fiscalia
Aquesta setmana el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, serà reprovat al Congrés de Diputats. Deixant de banda que el ple del Congrés faria bé de sospesar la possibilitat de reprovar-se ell mateix, es tracta d’un fet fins ara inaudit, que torna a posar en evidència l’ínfima qualitat de la democràcia espanyola. A Maza se’l reprovarà per la seva connivència amb el PP en l’intent d’impedir que la justícia investigui i actuï en la corrupció desbordant del finançament del partit i de la seva acció de govern. Maza va accedir al càrrec després de la destitució de Consuelo Madrigal, una dona que el PP considerava una mica massa moderada. Madrigal va ser la que va prohibir a tota la magistratura espanyola qualsevol col·laboració amb la jutgessa argentina María Servini en la seva investigació sobre els crims del franquisme, i la mateixa que va fer l’esgarrifosa afirmació que “no és la llibertat la que fa lliures els ciutadans, sinó la llei” i que va anunciar la utilització de la via penal contra el Procés: recordem tot això per fer-nos una idea del que al PP entenen per una fiscal general excessivament moderada.
Però per a ells ho era. Madrigal no tenia inconvenient a seguir amb totes les conseqüències que estem veient la senda de la judicialització contra l’independentisme català, però sí que en tenia a l’hora d’entomar una altra tasca que el PP considerava encara més necessària i urgent: canviar fiscals diguem-ne estratègics per posar-ne de servils al partit que ajudessin a tapar-ne la corrupció. Madrigal no va voler fer aquesta feina i el ministre de Justícia, Rafael Catalá, la va rellevar de seguida, tal com havia fet amb el seu antecessor Eduardo Torres-Dulce, que també li va sortir díscol en matèria de manipulació de la fiscalia.
José Manuel Maza, per fi, sí que fa les dues feines ordenades per Catalá, i les fa amb idèntica dedicació i entusiasme: perseguir independentistes (polítics, entitats, particulars) i protegir corruptes. Però també les fa, val a dir-ho, amb desigual fortuna. A Catalunya la multiplicació fins a l’absurd de causes relacionades amb el Procés no ha fet minvar la determinació de l’independentisme, sinó més aviat al contrari. I pel que fa a la corrupció pepera, la col·locació d’un lacai sense dignitat com Manuel Moix al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció no ha resultat ser el gol per l’escaire que Maza, Catalá i Rajoy (no l’oblidem, ell és el màxim responsable de tota la martingala) es pensaven. Moix ha fet de tot per intentar obstruir el curs de la justícia d’ençà que ha arribat al càrrec, però molts fiscals se li han revoltat, molts jutges tampoc no en reconeixen de fet l’autoritat, i tant l’operació Lezo com la causa per la Gürtel segueixen el seu curs, sembrat de diàries i sensacionals revelacions sobre les activitats delictives del PP en l’exercici del poder. Aquesta setmana un fiscal general serà reprovat, i qui sap si aquest podria ser el començament (simbòlic, però començament) de la fi de la carrera delictiva del PP.
