El PP, en trànsit
La flamant presidenta del PP valencià, una tal Isabel Bonig, la va encertar, sense proposar-s’ho, definint l’essència mateixa del seu partit, la seva naturalesa més íntima, i ho va fer exultant amb aquestes paraules en ser proclamada en el càrrec: “Som un partit de govern que transitòriament és a l’oposició”. La presidenta Bonig no la podia clavar més, amb aquest “transitòriament” tan descarat. Som els qui manem, els qui toca que manin, i qualsevol altra opció que no passi perquè nosaltres manem és una excepció, una transitorietat, una anomalia indesitjable. Som els amos, però ara -transitòriament- una colla de trepes, de sobrevinguts i de bergants ens han usurpat les cadires i ens fan estar -transitòriament- a l’espera de recuperar el nostre hàbitat natural, que és el poder. Si una cosa no se li pot negar a Bonig és que no ha permès que els seus orígens familiars (és filla i neta de republicans d’esquerres) li hagin entelat la visió sobre el partit en el qual ha decidit surar. Bonig és filla política de la finada Rita Barberá, i no és tan expansiva com ella però sí igual de mediocre i de cabuda, qualitats que l’han feta perseverar des de l’alcaldia de la Vall d’Uixó fins a la presidència del partit. Diuen que Rajoy i Cospedal, que van acudir el cap de setmana passat a València per donar-li l’alternativa, se la miren de cua d’ull, però això no va impedir que la gran Dolores no escatimés pólvora en salves per a l’ocasió, amb invocacions incloses a la malaurada Rita, que com sabem va morir de pena. “Ella et mira des del cel i et somriu”, li va dir Cospedal a Bonig, enmig de l’aplaudiment eixordador dels assistents.
Amb somriures celestials o sense, Bonig és perfectament conscient de la missió que se li encomana: sortir d’aquesta humiliant transitorietat i recobrar per als seus el reialme perdut. És la mateixa situació en què es troba Biel Company, el líder del PP de les Balears també acabat d’estrenar, amb la diferència que els governants valencians no semblen tenir tant d’afany a ajudar Bonig en la seva comesa com el que estan demostrant els illencs. Però en qualsevol cas, la mentalitat és la mateixa: ens han pres una cosa que és nostra (la Generalitat Valenciana, el Govern Balear) i l’hem de recuperar, no importa com. Nosaltres no perdem el poder, perquè ens correspon i ens pertany; si de cas, ens el grapeja l’enemic amb les seves brutes urpes.
Per evitar trobar-se en aquestes situacions lamentables, un militar que també era molt espanyolista i molt de dretes va fer una guerra civil, la va guanyar i, a continuació, va instaurar una dictadura que va durar fins al dia de la seva mort (de vell) i que encara remena ostentosament la cua en altes instàncies polítiques, judicials i mediàtiques. Continuem parlant de la mateixa manera d’entendre el poder, només que duta a la pràctica de forma més expeditiva. Al PP li ve tant de nou trobar-se sense el poder com als seus adversaris se’ls fa estrany tenir-lo. I aquesta, molt probablement, és la clau del seu èxit.
