El PSOE al Valle de los Caídos
Al meu modest entendre, l’única cosa decent i sensata que es pot fer a aquestes altures amb el Valle de los Caídos és procedir a demolir-lo completament, i televisar-ho un 18 de juliol per TVE, en la mateixa data i el mateix horari prime time en què l’actual direcció de la cadena emet El santuario no se rinde i altres joies de la cinematografia franquista. És obvi per altra banda que les restes mortals d’un assassí de masses com Francisco Franco no mereixen honors d’estat ni de cap casta, de manera que el que escauria seria fer-ne entrega als familiars perquè li donin la sepultura que considerin convenient. Esclar que a les despulles de Franco els escauria ser llençades a qualsevol cuneta i que als seus familiars se’ls privés de la possibilitat de recuperar-les, com el seu règim va fer, i com segueix fent l’actual govern del PP, amb les seves víctimes. Però com que Espriu ens va ensenyar que havíem d’evitar el revengisme, que es lliurin les restes a la família i que les guardin lluny de la vista de les persones normals.
Dit això, la proposició no de llei presentada dimarts pel segon partit més corrupte d’Espanya al Congrés de Diputats per demanar que el Valle de los Caídos deixi de ser el túmul oficial del dictador sufragat amb els diners de les seves víctimes (que som tots) per convertir-se en no sé què de la memòria històrica no és més que un intent desesperat i tirant a penós del PSOE per recordar a la gent que un dia va ser un partit progressista i, fins i tot, diferent del PP en alguna cosa. I, per descomptat, un intent amb interessos de partit de fons.
Aquest grup parlamentari del PSOE, tan guai que necessita remenar la moixama de Franco per fer-se veure una mica, és el mateix que, juntament amb els membres de la gestora que actualment dirigeix el partit i amb la candidata a secretària general Susana Díaz, va fer Rajoy president amb la seva abstenció a la investidura. No són el PP sinó els seus lacais, que és una cosa encara més baixa. Però les primàries se celebren d’aquí menys de deu dies, i hi ha molts nervis a can PSOE: no contra tots els pronòstics, però sí contra tots els que manejaven ells, el defenestrat i vilipendiat secretari general anterior, Pedro Sánchez, ha renascut prou de les seves cendres per poder presentar batalla seriosa a la candidata oficialista. La triomfal operació Susana té molts números d’acabar en un fracàs estrepitós, i ara tot són presses, escarafalls i grapades. La mena de gesticulació que n’acostuma a precedir una altra: el xerric de dents i l’esquinçament de vestidures.
No soc cap admirador de Pedro Sánchez, però he d’admetre que em plauria veure’l imposar-se davant d’una candidata que parla amb la veu del seu ventríloc Felipe González. A més, sembla que les garrotades li van ensenyar alguna cosa i que, dins la seva grisor, Sánchez podria arribar a mostrar una certa honestedat. Arribats al punt a què ha descendit la política espanyola, ja seria molt.
