Compareix Postfernández
Al començament de sentir-la, alguns ens vam pensar que la paraula postveritat era un eufemisme per designar el que tota la vida s’havia conegut com una mentida, només que no una de qualsevol, sinó una mentida com una casa de pagès. Vam entendre després que no es referia tan sols a això, sinó a una mentida esdevinguda veritat, però una veritat fictícia: fabricada per algú i pensada i destinada a un públic concret, que consumirà i gaudirà aquesta veritat tot i saber (tant el fabricant com el consumidor) que és falsa. Verbigràcia, tots aquests mitjans (no citarem noms, perquè no ens hi caben) que cada dia publiquen i emeten falsedats perquè és el que el seu públic vol llegir, escoltar o veure.
Les nocions de veritat i mentida són intrínsecament humanes: els animals no les consideren ni se les plantegen (molts són capaços de fingiment o dissimulació, però no és d’això que parlem). Així doncs, en la mesura que mentida i veritat són atributs humans, és lícit preguntar-se si un home que ja no viu dins la mentida ni dins la veritat, sinó dins la postveritat, és un posthome, algú que se situa dins el que podríem anomenar posthumanitat. I la resposta és que sí, que això existeix i que en vam tenir una demostració empírica en la compareixença de dimecres, en comissió parlamentària, de Jorge Fernández Díaz, exministre, posthumà i col·leccionista de prefixos.
Postfernández Díaz, doncs, es va plantar davant dels membres de la comissió amb un assortiment de postveritats, perfectament sabedor que eren totes falses però plenament segur també que aquestes mentides constitueixen la mena de veritats que el seu públic vol consumir. I el seu públic no es troba dins les files ingrates de l’oposició, sinó dins el govern d’Espanya i dins el PP i la seva circumstància, que està formada per tots aquells que fan que el PP sigui possible, des dels grans poders empresarials i financers fins al més humil dels seus votants. És a tota aquesta gent, que és molta, a qui anaven adreçades perles de pura i buida postveritat, com ara que allà on clarament se sent “te lo afina” en realitat s’ha d’entendre “en fin”, que “nos hemos cargado la sanidad” s’ha de traduir per “nos hemos cargado la corrupción”, que l’afirmació que el president del govern està al corrent d’un assumpte, en boca d’un ministre de l’Interior, no és tal afirmació sinó una “llicència” (si es produeix en el context d’una conversa “relaxada”; no em vull imaginar què deu ser per a Postfernández una conversa tensa), i tot el repertori que a tots els que no som votants del PP, ni gent que hi fa negocis, ni membres del govern d’Espanya, ens ha deixat sincerament bocabadats davant de tanta barra.
De Alfonso també ho va intentar, però és tosc i se li nota encara que se sent mentider, i no posthumà. I és que la posthumanitat al començament desconcerta, per falsa. Però ens hi haurem d’acostumar, perquè és certa. Són com l’exministre Postfernández.
