El contrari de la ‘grandeur’
L’escriptor Xavier Aliaga ho clavava amb un post ahir al seu Facebook: “Això de França és com si haguérem d’escollir entre Albert Rivera i una hereva amb pell de corder de Blas Piñar”, comparava. I concloïa: “No vull ni pensar-ho”. No ho vol pensar ningú, però no ens queda més remei, i per un doble motiu: perquè l’ensulsiada del bipartidisme dit tradicional a França pot ser perfectament un preludi del que acabi passant a Espanya. Amb la diferència, i aquest és l’altre motiu, que de moment a Espanya no hi ha un partit d’extrema dreta liderat per cap hereu més o menys tunejat de Blas Piñar, sinó que això ja existeix, però incardinat dins el PP i, per tant, dins el govern. En tot cas, el paral·lelisme que des d’aquí ens permet calibrar Emmanuel Macron com un Albert Rivera il·lustrat sembla cada dia més encertat. Ja desbancat després de la primera volta, el derrotadíssim candidat parasocialista Benoît Hamon demanava als francesos el vot per a Macron amb aquest argument: “Encara distingeixo un adversari polític d’una enemiga de la República”. En canvi, es veu que ja no diferencia entre un rival digne i un arribista sense cap més ideologia ni programa que l’ocupació del poder, perquè aquest perfil s’assembla massa al seu mateix.
Arribats al punt d’haver d’escollir entre un mal sever i un que pot tenir conseqüències irreparables (no n’hi ha de menor, en aquest cas), els francesos se situen una vegada més a l’avantguarda de l’Europa del seu temps. Les ments més lúcides d’aquell país, que afortunadament són i han estat moltes, han refusat sempre el mite de la grandeur -o directament se n’han burlat-, que no ha existit mai en els termes patrioters amb què es presentava. El problema és que ara s’han d’enfrontar al seu revers, i enfrontar-se amb el revers d’una cosa que no ha existit mai òbviament és molest, sense comptar que també pot ser perillós. Ens fa tanta basarda imaginar com seria la França de Marine Le Pen que no hem volgut ni aturar-nos a pensar com pot ser la França d’Emmanuel Macron.
No fa ni tres mesos que va morir Tzvetan Todorov, francès d’adopció i europeu de vocació, i algunes de les seves reflexions adquireixen ressonàncies aproximadament profètiques. Va ser ell qui va dir: “La democràcia és un estat que no és ideològic, però que permet perseguir l’ideal i incloure’l dins la vida de l’individu. Dit d’una altra manera, la democràcia impedeix a l’infern que es realitzi, encara que no practiqui el paradís”. La democràcia ens preserva de l’infern, però no promet cap paradís i pel que sembla no té res previst sobre els llimbs ni el purgatori, que venen a ser com una eternitat de fàstic. La sola idea que un individu com Macron arribés a presentar-se com a eventual salvador d’un país com França hauria despertat, fa no tant de temps, aixecades de celles i algun sarcasme. Ara representa que és la resposta a moltes pregàries, i això fa que aleshores ens hàgim d’interrogar també per la qualitat de les nostres oracions.
