07/06/2017

Drets humans líquids

2 min

Theresa May va tuitar fa un parell de dies això: “Seré clara: si les lleis sobre drets humans ens fan nosa per aturar l’extremisme i el terrorisme, canviarem aquestes lleis per tal de mantenir el poble britànic segur”. Segur també de vostè, milady? Evidentment són paraules que s’han de situar en el context d’una campanya electoral, on per algun motiu que se m’escapa es considera que els polítics tenen via lliure per dir qualsevol bestiesa. En la desesperació que li produeix a l’actual primera ministra britànica veure com les enquestes li són més desfavorables de dia en dia, May opta per vendre que, amb ella al govern, la ciutadania estarà més segura que amb ningú. I que, per aconseguir-ho, no vacil·larà a passar per damunt del que calgui, drets humans inclosos. Et mantindré segur encara que per fer-ho hagi de matar-te, podria ser un resum d’aquesta doctrina.

Theresa May, al cap i a la fi, no fa més que agafar la ja cansada disjuntiva entre llibertat i seguretat i fer-la extensiva a la totalitat dels drets humans, en una cucavela involutiva que ens fa retrocedir dos-cents anys, concretament als debats de la Il·lustració contra l’Antic Règim. O, per no tirar tan enrere, a les discussions entre els blocs capitalista i socialista durant la Guerra Freda sobre si els drets humans havien de tenir un caràcter més polític i civil o bé més econòmic, social i cultural.

És ben cert que ningú sap quina pot ser una resposta eficaç d’Occident al terrorisme jihadista, però no ho és menys que, en canvi, tots sabem que la que es dona ara com ara és completament inútil. Els terroristes porten sempre l’avantatge i la dansa macabra dels morts es balla al compàs que ells decideixen, i l’únic que els queda a les autoritats occidentals és el trist consol de parlar dels temps rècord de reacció dels cossos de seguretat: diumenge passat al Pont de Londres, la policia només va trigar vuit minuts a arribar al lloc dels fets i abatre els atacants. Doncs molt bé i enhorabona, però l’atemptat ja s’havia comès i les víctimes ja eren mortes o ferides.

Ningú té la solució, però segurament hi ajudaria que els governs occidentals no es dediquessin a vendre armes als governs dels països que financen el terrorisme, en un altre bucle al·lucinant en què els democràtics dirigents de les víctimes s’enriqueixen fins a la indecència (vegeu el cas d’Espanya, amb la Corona al capdavant) proporcionant armes als assassins. Que Theresa May ja es mostri disposada a violar fins i tot els drets humans mentre el seu govern ven a l’Aràbia Saudita més de cent mil milions d’euros en armament, és extremadament repugnant. Com els plumbis discursos pseudopacifistes de Donald Trump després d’haver tancat uns acords que han dut a un inesperat tots contra un: tots els països de la regió contra Qatar. És el que se’n diu un escenari complex en la seva dinàmica, però molt simple en la seva motivació: es tracta dels diners, per variar. I davant els diners, els drets humans no tan sols es tornen líquids, sinó que s’evaporen.

stats