26/04/2017

Final de festa

2 min

Sembla que al PP hauran de començar a pensar en alguna cosa més imaginativa que anar fent dimitir Esperanza Aguirre de tots els seus càrrecs de manera recurrent, si volen simular que assumeixen responsabilitats polítiques sobre l’imperi de corrupció que han construït a partir de la seva delictiva manera d’entendre la política i el regiment de la cosa pública.

Més imaginativa, o senzillament més ajustada a la realitat. La tercera dimissió d’Aguirre, presentada de forma consecutiva, per motius idèntics i sempre amb la mateixa parafernàlia escènica, resulta extemporània i grotesca, i expressa a la perfecció el moment en què es troba el que encara és el partit polític més poderós d’Espanya: el de l’inici del declivi, però un declivi que té totes les característiques per convertir-se en una estimbada de les que literalment fan època. Més exactament, el final d’una època.

No deixa de tenir un punt de justícia poètica el fet que el PP, tan amic de matar els seus adversaris per la via judicial, es pugui veure també morint de la mateixa manera. Tot fa pensar que les caretes de la corrupció del PP cauran als tribunals, atès que gairebé no passa dia que noves interlocutòries i noves mesures cautelars apuntin, inculpin o directament enviïn a presó preventiva persones que havien fet veritable fortuna, política i sobretot crematística, a cavall de la gavina pepera. Abans, però, havia caigut una altra careta fonamental, aquesta de naturalesa política: la del PSOE, que amb el seu particular procés d’implosió i, sobretot, amb la proesa d’investir Rajoy president, va confirmar el que se sospitava de feia temps, que en realitat no era més que el braç executor esquerre del PP, una filial de primer nivell, però filial al cap i a la fi. El PP ha tingut necessitat del PSOE per a la construcció del seu imperi, i el PSOE n’ha estat un servidor lleial, i en molts moments fins i tot imprescindible.

Així s’explica millor la gran festa en què han viscut aquests dos partits del 1982 ençà, amb l’arribada de Felipe González a un govern que venia a canviar Espanya, “que no va a conocerla ni la madre que la parió”, segons profecia d’Alfonso Guerra. Espanya ha canviat en molts aspectes, certament, però també ha mantingut, més o menys disfressades, moltes de les estructures d’estat més sòlides que va establir el règim franquista. Una de les més destacades, sens dubte, la corrupció sistèmica de l’espai públic.

Ara Eduardo Zaplana és (per fi) investigat per la justícia, però al cap i a la fi ell només va formular en veu alta, quan es pensava que ningú el sentia, el que ha estat la màxima professional i vital, i el zenit de les aspiracions, de tants i tants personatges que han ocupat càrrecs públics en nom del PP i del PSOE: entrar en política per forrar-se. Es tractava únicament d’això, i és cert que el negoci ha rutllat a la perfecció durant aquests trenta-cinc anys. Tanmateix, tota festa té un final, i el d’aquesta serà lleig, traumàtic i llargament ressacós. No, amb una altra dimissió d’Aguirre no n’hi ha prou.

stats