El fons de la qüestió

Tal com s’han plantejat i desenvolupat, els judicis pel 9-N han fet la sensació anguniosa de no ser altra cosa que enormes circumloquis, llarguíssimes i elaboradíssimes perífrasis per no abordar el fons de la qüestió. Les acusacions i les defenses preguntaven, i els acusats responien, sobre una diversitat d’aspectes tècnics que tendien a ramificar-se sobre ells mateixos, dins una mena de bosc metareferencial que suposo que pot haver estat d’interès per als interessats en la logística d’un esdeveniment d’aquest tipus. ¿Tal ordre es va donar abans o després de la signatura de tal contracte? ¿El material de propaganda es va començar a repartir quin dia i a quina hora? ¿Les persones que treballaren en la celebració del procés participatiu eren voluntaris, cobraven en entrepans o ho feien perquè estaven espantats? ¿La providència (paraula estranya, en aquest context) del Tribunal Constitucional que en teoria ordenava la suspensió del procés participatiu s’entenia a la primera o era un galimaties difús i magmàtic? ¿La providència mateixa va arribar als seus destinataris per correu electrònic, burofax o colom missatger? ¿La Generalitat té o no té dades sobre els ciutadans de Catalunya? ¿Dels menors d’edat també? ¿I dels que són filatèlics?

Amb aquesta mena de preguntes, les quals al seu torn generaven més preguntes en cascada que es convertien en prolixos interrogatoris als quals els acusats responien amb explicacions també tan prolixes com se’ls permetia, s’anava creant un joc del gat i la rata en què el fiscal intentava trobar contradiccions possiblement delatores i els advocats s’esforçaven perquè aquestes contradiccions no es produïssin o quedessin corregides per altres preguntes de la mateixa índole. Tot plegat, com hem dit, per no anar al moll de l’os del problema, el veritable conflicte que explica la celebració d’uns judicis insòlits i veritablement històrics pel que significa fer seure al banc dels acusats un president de la Generalitat i bona part dels membres del seu govern. Tothom sap que una parafernàlia tan estrepitosa no es desplega per discutir sobre dates de lliurament de mercaderies ni de signatures de contractes.

Tots dos judicis giraven en realitat al voltant d’una pregunta omnipresent, que era la primera que s’havia d’haver fet a Mas, Ortega, Rigau i Homs: vostè és independentista? I, després, les preguntes que se’n seguien: en l’exercici de les seves funcions de govern, ¿vostè va tenir el propòsit de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya?, ¿considera que el que es va celebrar va ser un referèndum o una altra cosa? I, si és una altra cosa, expliqui quina és i per què es va fer així. En resum, el que obertament hauria estat un judici contra polítics independentistes, que era del que es tractava. Però això no podia ser, perquè en lloc de jutjar un delicte de desobediència haurien hagut de jutjar la llibertat de pensament i la d’expressió. I això, segons la legalitat vigent, no pot ser.