El rap de la indecència
Al raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut en art amb el nom de Valtònyc, el fiscal li demana tres anys i tres mesos de presó per la lletra del seu tema El rei Borbó, que segons l’acusació (substanciada davant de la inevitable Audiència Nacional, on van a parar tots els partidaris de trencar ous per fer una truita), és constitutiva de delictes d’injúries contra la Corona espanyola, enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes. Valtònyc es defineix com un poeta, i certament ho és, i apel·la a la llibertat de pensament i d’expressió. El fet de ser anticapitalista no l’allibera de coincidir amb Artur Mas a donar per cosa feta la seva condemna, i es declara decebut perquè va compondre la cançó a petició de Pablo Iglesias, per al seu programa de televisió La tuerka, i ara que la cosa s’ha complicat el líder de Podem se’n renta les mans.
El cas de Valtònyc és perfectament equiparable al de les cremes de fotos del rei o al del regidor de la CUP Joan Coma, i mereix la mateixa consideració: es tractaria de completes estupideses si no fos que poden tenir conseqüències molt greus en la vida dels acusats. Molt greus i del tot gratuïtes i injustes, perquè parlem, en efecte, d’expressions que en cap democràcia consolidada són o seran mai considerades com a delictives. Poden agradar més o menys i se’n pot discrepar tant com es vulgui, però cremar fotos d’algú o compondre una cançó no ha d’acabar mai davant dels tribunals si no és que s’han perdut els papers i, cosa que és pitjor, les mateixes nocions de l’estat de dret i de la justícia.
Mentrestant, aquests dies veiem com el diputat i vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, no tan sols no rectifica sinó que es ratifica a titllar el govern de la Generalitat de totalitari i xenòfob. O com el ministre (de Justícia!) Rafael Catalá declara amb tota impunitat que la concentració popular de suport a Mas, Ortega i Rigau és “un numeret impropi d’una societat democràtica”, és a dir, que no es conforma a desqualificar el Govern sinó que insulta tota la societat catalana.
Són només dos exemples del que és el pa de cada dia, que ja fa anys que mengem i del qual ens en farem un fart de digestió impossible en els propers mesos: polítics, periodistes i opinadors repetint tot el sant dia i a totes hores, en televisions, ràdios i premsa escrita, per terra, mar i aire, que Catalunya i els seus governants no són altra cosa que la reedició corregida i augmentada del Tercer Reich, o alguna cosa pitjor. Això sí que és una injúria colossal, i no tan sols no és perseguida sinó que és alimentada pel govern d’Espanya i consentida per la justícia, precisament com a llibertat d’expressió.
Convé subratllar que, com qualsevol artista, Valtònyc només es representa a ell mateix. Els senyors Casado i Catalá, en canvi, representen el partit en el govern (el primer) i el govern d’Espanya sencer (el segon). Són els furiosos, verborreics rapers de la indecència.
