Els millors anys de les seves vides
Cs i el PP coincideixen a demanar fins a noranta compareixences a la comissió d’investigació del cas Santi Vidal. Incloent-hi la de Lluís Llach, cal suposar que amb l’esperança (vana, ja els ho anticipo, però per demanar que no quedi) que els canti La gallineta.
Noranta compareixences són un munt de compareixences, i en el cas poc probable que s’acabessin substanciant totes, els treballs de la comissió podrien acabar essent més llargs i feixucs que els dels magistrats del judici de Nuremberg. Molta pólvora en salves i molt soroll per a no res, tenint en compte que, es miri com es miri i per molt renou que fes en el seu moment, l’anomenat cas Santi Vidal és un assumpte objectivament menor i, sobretot, completament tancat. Parlem d’un senador d’ERC a qui se li escalfava públicament la boca quan parlava del Procés, cosa que es va saldar amb la dimissió del mateix Vidal i amb tota mena d’explicacions del Govern, començant per la compareixença del vicepresident Junqueras davant del Parlament. Per molt que ara Cs i el PP vulguin allargassar-ho fins a l’embafada total (noranta compareixences!), aquí ja no hi ha res a pelar.
El zel certament desorbitat que aquests dos partits mostren amb una anècdota del Procés és simètric al que gasten quan es tracta de protegir la figura de Mariano Rajoy de les investigacions sobre la corrupció del PP, de proporcions no menys gegantines. És així que la confraria al complet (els mateixos Cs i PP, més els germans del PSOE) s’ha conjurat més aviat que de pressa per impedir que el president del govern espanyol hagi de comparèixer davant del ple del Congrés per donar explicacions sobre l’anomenada operació Lezo, com havien demanat els grups d’Units Podem i de Compromís. Parlem de la que molt possiblement és la història de corrupció política més gran que s’hagi contat mai en la història de la UE, amb permís de la Grècia del Pasok i de la Itàlia del Tangentopoli i de Berlusconi. Però, davant d’això, els tres partits que més sovint farceixen els discursos dels seus dirigents amb altes expressions com democràcia, estat de dret, responsabilitat i sentit d’estat decideixen practicar l’obstruccionisme parlamentari en perfecta sincronia d’interessos. Tan llepafils amb la palla a l’ull de l’adversari i tan magnànims i obseqüents amb la biga a l’ull propi.
Existeix una Operació Salvar el Soldat Mariano en la qual els tres partits del nacionalisme espanyolista s’afanyen a donar el millor (que és el pitjor) d’ells mateixos, sense importar-los l’espectacle indecent i denigrant en què converteixen la política a ulls de la ciutadania. I és normal que ho facin, perquè a Rajoy deuen tots els millors anys de les seves vides, aquests en què han viscut com a opulents paràsits de la societat a la qual deien que servien. I que el PP actuï així és encara més comprensible, perquè la banda és la banda, però veure com Rajoy és mimat amb tanta tendresa pel PSOE (principal partit de l’oposició) i per Cs (la nova política implacable amb els corruptes) resulta francament entendridor.
