14/10/2016

‘Libiamo, libiamo ne’lieti calici’

2 min

Feia temps que no anava de casament. Aquesta vegada es tractava de repetidors: una núvia a la cinquantena, un nuvi prejubilat. Ho havien intentat cadascú per la seva banda una primera vegada i, tot i els fracassos respectius, han trobat la il·lusió suficient per tornar a provar-ho.

La cerimònia tenia tots els ingredients per emocionar -i en el meu cas ho va aconseguir a la primera-: un escenari bonic amb el mar de fons, una música que s’havia triat amb molta cura, la núvia entrant amb el pare vellet en un costat i el fill, alt, guapo i somrient, a l’altre, els parlaments d’alguns convidats, sincers i plens d’afecte.

Després, durant la festa, va parlar el nuvi amb paraules tendres i posat reflexiu. Va agrair a tothom la companyia i va voler retre un homenatge especialíssim als seus pares i als de la seva dona. Després, la núvia, sentimental però continguda, va adreçar paraules i mirades plenes d’afecte a totes i cadascuna de les amigues que l’havien acompanyat fins a arribar al moment de plenitud que ara viu. Un ram de núvia donat en senyal d’agraïment i no com a desig de futur.

Tot seguit, el germà de la núvia i padrí de casament -gran amant de l’òpera- va brindar per l’amor acompanyat pels acords de La traviata i tots vam alçar les copes i les vam fer ballar al ritme de la música.

Va ser en aquest moment -les copes es movien d’una banda a l’altra entre les llumetes blanques que guarnien el sostre- que vaig adonar-me que era un casament diferent de tots els que havia viscut abans. Per aquests nuvis que renovaven -malgrat l’edat i l’experiència- la fe en l’amor. Per les seves paraules sàvies i reposades, plenes de contingut i de sentit. Per l’alegria dels seus fills per haver pogut participar activament en la celebració.

I vaig pensar que potser ens hauríem d’acostumar a celebrar les bodes de plata, o les d’or, encara més que el casament. Perquè hi ha més raons per a la celebració quan l’amor s’ha viscut i demostrat, quan n’hem estat testimonis i hem compartit els entrebancs i les revifades.

Les expectatives són meravelloses, però potser no tant com les certeses, si les podem agrair, si les podem brindar amb els amics que ens han manifestat fidelitat, amb els fills que són millor encara del que havíem somiat. Si la vida ens regala l’oportunitat d’agrair als pares el que han fet per nosaltres.

I per fi -per fi!- començo a albirar realment la part bona de fer-se gran.

stats