10/03/2017

Buscant la felicitat

2 min

Els últims mesos he anat llegint articles que assenyalen les relacions socials com la principal font de felicitat de l’ésser humà. Recordo el sociòleg Zygmunt Bauman, que alertava que la humanitat ha perdut l’art de les relacions socials i, amb això, ha oblidat com es fa per ser feliç. I una investigadora canadenca que, en una entrevista centrada en aquest mateix argument, deixava anar que la solitud és com la fam o la set: un estat de carència. I encara, dies enrere, a les pàgines de Catorze, ens resumien algunes de les conclusions que ha pogut treure amb els anys el psiquiatre Robert Waldinger, que dirigeix un estudi a Harvard sobre la felicitat que es va engegar l’any 1938. La més destacada d’aquestes conclusions, la fonamental, és que les bones relacions fan que siguem més feliços i tinguem més bona salut. Cal aclarir que, en tots els casos citats, es parla de la qualitat de les relacions, no pas de la quantitat.

El que diré ara no voldria que fos malinterpretat. Res més lluny de la meva intenció que penjar-me medalles que no em corresponen. No he estudiat sociologia, ni he investigat les connexions neuronals, ni tinc un màster en psicologia. Però puc dir que, d’alguna manera, em fa la impressió que aquestes conclusions científiques només venen a confirmar el que jo ja sabia, i aplicava, des de feia molts anys.

Per exemple, ja fa anys que em passa que, quan conec una persona que reconeix que té pocs amics i després explica que no es parla amb el seu germà des de fa anys, o que no manté cap mena de relació amb els seus cosins o que no sap res de la vida personal dels seus companys de feina... això provoca en mi un cert grau de rebuig que fa minvar immediatament el meu interès per aquesta persona.

I, d’altra banda, aquestes elaborades teories científiques també m’han ajudat a reconciliar-me amb un comportament del qual no em sentia orgullosa: gairebé sempre que m’ha calgut triar entre dedicar un temps de lleure als amics o a una activitat diguem-ne intel·lectual, he escollit la primera opció. He deixat d’anar al cinema o al teatre, o tancar-me a casa llegint una bona novel·la, si alguna persona que estimo m’ha ofert la possibilitat de passar-hi una estona. Aquesta inclinació -que no s’ha corregit gaire amb els anys- m’ha fet sentir en ocasions com una persona frívola i banal. I segurament ho soc, però estic contenta de saber que aquesta actitud ha contribuït a fer-me una mica més feliç.

stats