Com és possible
Un amic ha decidit deixar la seva empresa durant quinze dies i embarcar-se en una missió de salvament amb Open Arms a les costes de Líbia. La seva iniciativa va ser rebuda amb admiració i l’esperàvem impacients a la tornada per conèixer de primera mà aquesta experiència. L’envejàvem, patíem per ell i hi pensàvem quan ens trobàvem per sopar. Brindàvem per ell i li enviàvem una foto i ens responia amb afecte. Tot seguit, després d’una esgarrifança, acabàvem tastant plats exquisits i buidàvem una ampolla de vi, mentre ell s’esforçava per superar el mareig i servia te calent a les tres-centes persones que acabaven de salvar d’una mort segura al mar. Havent sopat, ens acomiadàvem amb un malestar difús.
Quan ha tornat ens ha assegurat que, en aquests dies, ha vist la millor i la pitjor cara de l’ésser humà. La solidaritat i la maldat, el coratge i la misèria, la generositat i la perversió. Ha sentit repugnància, indignació, trasbals, i ha plorat més que en tota la seva vida.
Comparteix amb nosaltres dos moments terribles. El primer, quan un dels homes rescatats se li va acostar i li va dir: “Necessito que m’ajudis”. Va saber aleshores que, en el moment de pujar a la pastera, l’havien separat per la força de la seva dona i el seu fill. Quin objectiu pot perseguir una acció tan execrable com aquesta? Els tripulants d’Open Arms van prendre nota de les seves dades, dels noms i cognoms dels familiars, i van fer-los saber als vaixells de la resta d’ONGs per provar de localitzar-los. El segon moment que el va omplir de desesperació va ser quan els van comunicar que no podien desembarcar els rescatats a Sicília, com estava previst. Havien d’anar fins a Calàbria (unes quinze hores més de navegació). La raó era que a Sicília, a l’exclusiva i bella Taormina, hi havia reunits els representants del G-7. Insuportable, no?
El millor moment de la travessia?, li preguntem. No ho dubta gens. Va ser un dia que el van cridar perquè baixés allà on hi havia reunits -potser és millor dir entaforats- els tres-cents rescatats. D’entre tots, el meu amic s’havia fixat especialment en les dones, algunes embarassades, la majoria víctimes de qui sap quins abusos, totes amb l’espant a la mirada. Però aquell vespre algú havia posat música i les dones somreien per primera vegada i es movien al ritme de la melodia. Una noia jove, d’una bellesa espatarrant, el va agafar pels braços i el va convidar a ballar amb ella. Aquell gest de confiança, malgrat tot, va commoure profundament el meu amic.
Diu que al juliol se’n tornarà a anar. Els altres, mentrestant, seguirem preguntant-nos com és possible que tolerem tot això.
