11/11/2016

Dones escriptores

2 min

La casualitat ha volgut que aquests dies m’hagi retrobat amb dues escriptores que he admirat des de sempre. Una va néixer a Massachusetts l’any 1830, l’altra a l’Empordà trenta-nou anys després. La primera va escriure versos plens d’amor i de dolor que han perdurat fins avui. La segona va decidir transitar pel cantó més ombrívol de la naturalesa humana per escriure dramàtiques històries plenes de vida. I tenen una cosa en comú: tant Emily Dickinson com Caterina Albert són dones de biografia senzilla, totes dues van viure bàsicament recloses a casa, protegides i protectores de l’entorn familiar. Encara ara ho ignorem tot sobre la vida sentimental de l’una i de l’altra i un tel de misteri cobreix la seva personalitat més íntima. Per conèixer-les, només tenim les seves obres. Sobretot tenim les seves obres!

La pel·lícula Historia de una pasión, sobre la vida d’Emily Dickinson, ens presenta la poeta en una sala de grans finestrals. Ja ho va dir el seu traductor al català, Agustí Bartra: “Emily Dickinson no va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Caterina Albert diuen que treballava en una habitació a sota teulada, que ella anomenava “el meu niu”, a la casa familiar de l’Escala. Potser, en tots dos casos, l’aïllament no era tan exagerat com semblava. Però, en qualsevol cas, segur que el seu talent deriva de la capacitat d’observació i la seva sensibilitat, tot i les biografies reposades.

També la premi Nobel de literatura Alice Munro va construir una immensa carrera literària mantenint-se ancorada a la seva realitat de mare de família i llibretera a la província rural d’Ontario, al Canadà. Les dones i els homes que habiten als seus contes -com la Nela i la Mila de Víctor Català- tenen vides petites i sovint miserables, però les seves tragèdies són universals.

Alice Munro, Caterina Albert i Emily Dickinson observen el món des d’una finestra, arrecerades en l’àmbit domèstic, i només els cal el seu talent per fer literatura a partir del que veuen, senten i imaginen. O potser no és això. Potser no es tracta que només els calgui el seu talent. Potser la veritat és que només tenen el seu talent per fugir d’una vida estreta, limitada, domèstica en el pitjor sentit de la paraula. Elles se’n van salvar escrivint. D’altres -Sylvia Plath, Anne Sexton, segur que moltes altres- no ho van aconseguir.

stats