13/04/2017

Educar

2 min

Primers dies d’abril. De bon matí, tot i el dia esplèndid, l’aire és fresc i cal abrigar-se arran de mar. Com que les escoles fan festa, a la platja ja hi ha pares i mares amb criatures. Els adults prenen el sol o llegeixen i els menuts juguen a la sorra.

A prop meu, una mare joveníssima i una nena petita, de potser dos anys. La nena té els cabells foscos i arrissats i s’està a prop d’allà on trenquen les onades. M’hi fixo perquè la meva memòria de mare patidora s’ha activat momentàniament i un pensament llampec m’ha fet somriure: jo ja l’hauria avisat que anés amb compte de no mullar-se. Vigila, alerta, ves amb compte, seny. Quants quilos de paraules malbaratades, d’advertiments inútils. Que pesada.

Aquesta mare que tinc a prop, en canvi, es limita a contemplar la nena amb una expressió relaxada. L’observa mentre es dedica a omplir de sorra la galleda -blava, amb uns peixos grocs pintats i tot de bombolles- amb un gran esforç. Agafa sorra amb les dues manetes juntes, tot just un grapat, i les acosta a la galleda a poc a poc. Està seriosa i concentrada però, tot i així, va perdent sorra en el trajecte i ja es veu a venir que la tasca serà àrdua i feixuga. La mare fa cara de tant li fa, tenim tot el matí. Encara ajupida, la constructora decideix que ja té prou material. S’incorpora i agafa la galleda amb les dues mans. Fa una passa, trontolla i cau asseguda de cul a terra.

La mare continua observant-la en silenci i ara, veient l’ensopegada, esbossa un somriure. Veu com la seva filla es torna a aixecar i fa el segon intent. L’elevació que fa la sorra just abans del trencant de les onades dificulta una mica l’operació. Però la nena hi torna: agafa la galleda i fa un parell de passes vacil·lants. El cul li pesa massa i es repeteix la caiguda enrere. Ara, a més a més, la galleda ha quedat tombada i s’ha perdut una bona quantitat de sorra.

La nena alça la mirada i la mare amplia el somriure. En veure-ho, la nena canvia l’expressió sorruda per un petit somriure, també. S’aixeca i agafa la galleda. Abans de començar a caminar mira cap a la seva mare, com si calculés les dificultats del camí. La mare somriu encara més. La nena fa una passa, ara una altra i, com que el pes la desestabilitza, torna a entrebancar-se i cau. Alça la mirada perquè la seva mare ha esclatat en rialles. Ella, uns segons després, també riu.

La mare, de la tovallola estant, sense aixecar-se, pregunta: “Vols que t’ajudi?” I la nena fa que no amb el cap. Ho intenta encara un altre cop.

Educar és això, penso.

stats