27/01/2017

Per què escrivim

2 min

En Rafel Nadal, per celebrar la seva última novel·la, l’esplèndida La senyora Stendhal, reuneix entorn d’una taula persones d’edat i professió diverses que sap que ens n’alegrem. Parlem d’aquesta història de postguerra que insisteix en un dels convenciments de l’autor: ningú tria el bàndol. La conversa, que avança amb una agradable velocitat de creuer, es veu sacsejada pel venerable agitador Manuel Cuyàs, que li demana que, essent Nadal un periodista de raça, com és que escriu novel·les en lloc de cròniques.

La pregunta genera un enfilall de reflexions sobre les raons que porten cadascú a escriure. Si ho fem per a nosaltres mateixos, per necessitat d’expressar-nos o bé per ser llegits, per comunicar-nos. Si volem deixar testimoni del nostre temps o confiem en la bondat de les generacions futures, que rebran la nostra obra amb la mirada neta de prejudicis.

La conversa em regira els calaixos de la memòria i quan arribo a casa em poso a buscar uns papers que vaig guardar qui sap quan: cinquanta escriptors expliquen per què escriuen. Hi vaig trobar algunes respostes sorprenents.

John Boyne diu que escriu perquè vol saber què passarà després. Em sembla un motiu de pes, que podria semblar difícil de creure per a algú que no escriu però que per a mi és més que vàlid. La inefable Lucía Etxebarria confessa que escriu perquè l’estimin més i, en un rampell de sinceritat, conclou: escric per amor, publico per diners. Que aixequi la mà qui no... Diversos escriptors reculen fins a la infància per trobar l’explicació de la vocació literària. Almudena Grandes es recorda explicant-se històries mentalment, amb els ulls tancats, abans d’adormir-se. David Safier pregunta: recordeu quan érem nens i jugàvem, inventant històries amb figuretes d’indis i cowboys? No he deixat de fer-ho: escric per jugar amb la meva imaginació. I penso: és això! Però aleshores arriba Tabucchi i diu que escriure és viure les vides que no podem viure. Escrivim perquè som aquí i ens agradaria ser allà, diu. També! Andrea Camilleri escriu perquè li agrada explicar històries i Benjamín Prado perquè no vol que l’oblidin. I, finalment, Donna Leon em descobreix la raó més inconfessable de l’escriptor: “En un sopar tots volem que ens escoltin, oi? Però l’educació ens fa compartir la conversa amb els altres. Però en un llibre, en el nostre llibre, nosaltres els autors podem seguir bla, bla, bla, sense aturador, i mai no hem d’interrompre’ns per deixar parlar algú altre”. Heus aquí!

stats