29/08/2016

L’estiu és...

2 min
L’estiu és...

Mentre la mirada se li posava sobre les hortènsies, un alè d’aire feia que una papallona s’apartés de les flors, gairebé com un pètal, amb les ales del mateix color esllanguit

Alberto Vigevani

La novel·la Un estiu al llac, que l’escriptor italià Alberto Vigevani va escriure el 1958, és plena d’imatges estiuenques i relaxants com aquesta que heu llegit. L’autor -que també és poeta- descriu l’estiu a cada pàgina, de mil maneres diferents, per encomanar-nos la sensualitat que amara i fa tremolar l’adolescent Giacomo, durant un estiu determinat, al llac de Como.

La lectura d’aquesta novel·la -publicada per Quaderns Crema amb traducció d’Anna Casassas- em va convidar a pensar quina seria la meva resposta a la pregunta: “Què és l’estiu?” I com que la inspiració no m’acompanyava, vaig demanar ajuda a la família i els amics. Homes, dones, avis, adolescents i criatures m’han ajudat a definir l’estiu.

L’estiu és un tàper amb amanida de pasta i un altre amb síndria tallada. És soroll de xancles i paradetes de hippies. Omplir de sorra la banyera. Viure amb la sensació que tot el dia és matí, que tindràs temps de fer-ho tot. L’estiu és una sargantana damunt d’una paret blanca. Sopar al porxo amb amics, buscar petxines i pedres boniques, posar-se la jaqueta en entrar a l’oficina i treure-te-la en sortir. L’estiu és una hamaca entre dos fajos. L’estiu és el so d’algú que s’ha tirat a la piscina de bomba i l’aire que s’aixeca quan se’n va el sol, com la capa d’un rei en girar-se. L’estiu és triar les ulleres de sol i la pamela que et fan semblar l’Ava Gardner, treure’s el rellotge i deixar-lo al calaix de la tauleta de nit. Vestir-se i despullar-se amb facilitat, córrer sota la pluja per la fageda, que no hi hagi compte enrere perquè ja has arribat on esperaves. L’estiu és brutícia, cossos suats i constipats per aire condicionat (l’estiu és per als rics). L’estiu és el soroll de les rodades de bicicleta. L’estiu és provar de desxifrar els rètols de les avionetes de propaganda, comprar-se un Calippo, la llet merengada de Can Soler, l’ombra del sostre de canya del xiringuito. L’estiu és caminar pel bosc escoltant música, que el vent et passi la pàgina del llibre que estàs llegint, pesar figues veient el Tour. L’estiu és verd i blau. L’estiu és vestir-se amb gel·laba perquè passi l’aire fresc per tot arreu, banyar-se al mar amb lluna plena, un mojito cap al tard. L’estiu és un desordre meravellós, alliberar-se de l’angoixa de la feina, guanyar el meu germà al ping-pong. L’estiu és sobretaules llarguíssimes, l’olor de llessamí dels badius, despertar-te amb la sensació que és dissabte, caminar a poc a poc cap enlloc. L’estiu és l’ombra d’un cirerer a Vilamacolum.

Per acabar, torno a Un estiu al llac, que comença amb aquesta frase: “Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que no comptaven, en la seva vida”. Aquest inici de novel·la em dóna la meva definició d’estiu. L’estiu són els dies que compten.

stats