La meva profe de lite
Com molts deveu recordar, la primavera passada un grup de professors de literatura catalana d’institut i d’universitat, sota el nom de Col·lectiu Pere Quart, van fer públic el manifest SOS. Literatura a l’ensenyament. Es tractava de provocar una reacció davant del seriós arraconament del nostre patrimoni literari. En aquests moments ja ha recollit prop de 3.000 signatures però no ha aconseguit, en canvi, que la conselleria d’Ensenyament atengui les demandes del manifest. És per això que el Col·lectiu Pere Quart ha decidit redoblar esforços i ha tingut la pensada de demanar-nos que escrivim alguna cosa sobre la figura d’un professor de literatura que ens hagi marcat.
Accepto la idea de grat i faig memòria de la meva professora de literatura de batxillerat. Era una dona que rondava la cinquantena, amb una llarga carrera en el món de l’ensenyament. Durant els anys del franquisme feia classes de llengua i literatura castellanes i, fora de la feina i de manera gratuïta, feia classes de català al CIC. Tan aviat com va estar permès, i després d’un intens reciclatge, va començar a fer també classes de llengua i literatura catalanes al centre educatiu on treballava.
Com que ella mateixa era una lletraferida, era d’aquelles que encomanaven entusiasme per la matèria als alumnes, com ha de ser. Admiradora fervent de Carner i de Riba, de Rodoreda i de Calders, no acabava mai les ganes ni les forces de despertar als adolescents que l’escoltàvem la passió per la literatura. Les seves classes eren denses, però les esquitxava amb anècdotes i amb sentit de l’humor per fer-les més digeribles. La recordo parlant de Jaume Balmes i aclarint: “No és un escriptor que té el mateix nom que el carrer de Barcelona, eh? Que va a l’inrevés!”
Parlava de l’amor entre Carles Riba i Clementina Arderiu o de les facècies de l’exili de Calders; qualsevol estratègia era bona per aconseguir la nostra atenció i motivar-nos per llegir. S’esforçava per aconseguir que ens visitessin autors i llegia poesia en veu alta, el seu fervor era absolutament encomanadís.
Quan es va jubilar -a contracor- va començar a rebre cartes d’exalumnes que li agraïen les classes, que li reconeixien el deute d’haver-se enganxat a la lectura, que asseguraven recordar-la tot sovint.
El fet que aquesta professora fos, també, la meva mare, em va incomodar mentre vaig ser-ne alumna, però jo també li he agraït sempre més aquelles classes que em van fer conèixer i estimar la nostra literatura.
