Una nació amateur

Gairebé tots els problemes dels pobres els vénen del fet de ser pobres, per això volen deixar de ser-ho. El mateix els passa a les nacions que no tenen estat, per això totes volen tenir-ne un.

A la societat catalana hi ha una forta demanda d’estat propi i una meitat mobilitzada per aconseguir-lo ja, però lògicament aquest col·lectiu pateix les dificultats pròpies d’un país que no té els recursos d’un estat i que s’enfronta a un estat molt instituït (al final, el tòpic sempre té raó).

En el conflicte polític que viuen Catalunya i Espanya, tots sabem que qui s’oposa a la demanda d’un estat català propi no és Rajoy sinó l’Estat sencer, amb les seves institucions i administració, i els grans interessos econòmics, mediàtics i polítics radicats i referenciats a la capital de l’Estat. Que els partits estatals i els mitjans de comunicació madrilenys diguin que es tracta d’una obcecació d’un interessat Artur Mas i d’alguna altra persona només és part de la lluita psicològica, una manera de tenir captiva l’opinió pública espanyola amb un conte infantil.

Precisament, que sigui una mentida evident reflecteix el que aquesta mentida pretén amagar: que qui demana aquest estat no és un polític o un grup de polítics concrets, sinó, per contra, una massa de gent, un moviment cívic. És un sector de la societat mobilitzat i organitzat, gairebé autoorganitzat, que no només va canviar l’agenda política catalana i espanyola fa quatre anys sinó que també està canviant la història de Catalunya i d’Espanya. Constatant això reconeixem la seva legitimitat democràtica i admirem aquest nervi cívic, però també veiem que aquí resideix precisament la seva debilitat.

Després de la sentència del Tribunal Constitucional, la indignació cívica va desbordar l’espai de l’independentisme i fins i tot del nacionalisme, però, lògicament, es va canalitzar assumint les seves demandes. En qualsevol país el nacionalisme és qui en últim terme té l’argument col·lectiu, i passa al primer pla en moments de crisi existencial; la societat catalana es va sentir ofegada, es va veure morir i va recórrer a l’argument nacionalista. Però és tan veritat que es va tractar d’una reacció col·lectiva que els partits polítics, també els nacionalistes, es van veure sorpresos i desbordats. No va ser Mas qui va ordir un sobtat complot contra Espanya, va ser la gent qui el va portar a coll on és sota pena d’enderrocar-lo i apartar-lo del camí. Van ser aquests catalans els que van crear el nou Mas.

El procés té un amo que és aquest sector organitzat i mobilitzat i no el subjecte tradicional, els partits. Això explica que estigui sent tan complicat administrar la demanda política i el resultat electoral. Es pot dir que la nació catalana ja existeix no només en la consciència de la societat sinó, fins i tot, en algunes institucions representatives: no hi ha dubte que el Parlament, havent sigut concebut com a mera cambra autonòmica, després de les passades eleccions té ja un caràcter veritablement nacional, sobirà. El govern que en surti tindrà aquest caràcter. Ara bé, aquesta nació no té els instruments que posseeix un estat realitzat —una administració independent i sobirania política efectiva—, i per això li falta també la seguretat i estabilitat que confereix tenir-lo. La nació catalana està nua i, a més, la seva mestressa és aquesta part de la societat improvisadament transformada en dirigent polític. Per això és maldestra expressant i fent política, és una nació amateur.

Els problemes amb què ensopega vénen de ser una nació adolescent. Fins ara ha viscut en la infància. Una infància còmoda i consentida que ha creat alguns vicis i comportaments de malcriat. No es comprèn, si no, l’episodi protagonitzat per la família Pujol, els rampells de frivolitat, les fantasies ideològiques que apareixen enmig d’aquest episodi de mudança entre l’adolescència i la vida adulta.

Els estats, les institucions i els partits tenen la seva consistència, i la seva consegüent propensió a l’arteriosclerosi, però els moviments socials són tan bonics i fecunds com efímers. La voluntat nacional històrica i la maduresa de la societat catalana estan permetent que el moviment polític que li planteja un pols a l’Estat se sostingui en el temps, però arribarà un moment no llunyà en què cedeixi el paper als partits i les institucions, que hauran de trobar sortides concretes a aquesta situació de canvi.

Que es trobin sortides aviat serà el millor per molts i diversos motius, però un serà que si aquesta meitat de la societat que forma un moviment cívic amb personalitat pròpia no descansa acabarà transformant-se en una mena de partit polític enorme. Que el moviment cívic nacional es transformi en un moviment polític tan enorme tindria conseqüències en la vida social, enduriria la convivència, crearia unes contradiccions tan fortes que dividirien la societat.

Però, fins a aquest moment, si em demanen un consell, jo diria que enmig d’un conflicte cal plantar cara fins al final. Sempre hi ha temps per cedir quan es perd.