24/03/2017

Exhaustos, espantats, en la foscor

2 min

El guia arriba, es presenta i recorda al grup el contingut de l’excursió temàtica: van a un castell abandonat a veure un muntatge artístic sobre la migració. Es posen en marxa i, ben aviat, el guia avisa que han de mantenir-se dins dels límits difusos del sender, perquè a banda i banda hi ha enterrades mines de la Segona Guerra Mundial. Els excursionistes es miren entre ells amb una barreja d’estranyesa i alarma. I la sensació va incrementant-se. L’excursió s’allarga molt més del previst; en arribar al castell ningú els obre, per més que colpegin l’enorme porta de fusta de males maneres i massa vegades; el guia reconeix que potser s’ha equivocat de camí i d’entrada. Fa fred, s’ha fet fosc i, mentre envolten la fortificació per un corriol, l’últim de la fila cau i gemega de dolor, i el grup es parteix en dos, els que van al davant i els que fan torns per portar l’accidentat a pes.

No poden més. I finalment troben una porta. Que resulta ser la mateixa d’abans. Exhaustos, espantats, comencen a cobrir d’improperis el guia, fins que ell d’alguna manera aconsegueix obrir-la. Troben una sala nua i jauen per terra. I, llavors, uns petits altaveus projecten una veu que els dona la benvinguda i els explica la seva història, la d’un immigrant que va patir un calvari d’inclemències, no durant unes hores sinó durant mesos. Els hi explica una per una, i molts ploren, per la combinació de cansament i empatia, però també, potser, perquè algú ha intuït que per despertar la seva plena compassió calia fer-los viure una experiència extrema.

Aquest és, si fa no fa, el relat d’un experiment que va tenir lloc fa uns mesos a l’illa Cézon, a França, en el marc del projecte d’investigació ARTISTICC. L’excursió temàtica era, en si mateixa, el muntatge artístic que s’havia promès als participants. Les mines no existien, el guia i l’accidentat eren actors. La intenció era despertar les consciències dels participants i empènyer-los a actuar, a mobilitzar-se contra un drama. Ara bé, el mètode és controvertit i a molts els causa rebuig: ¿com caldria, en la mateixa lògica, despertar les consciències contra la violació? ¿No és tot plegat un insult a la nostra capacitat de mobilitzar-nos per motius racionals?

I, tanmateix, en el fons del cas hi ha alguna cosa que ens interpel·la. Al capdavall, la distància que separa avui la consciència de l’acció és difícil d’explicar. Si no, ¿com és que la corrupció té un cost electoral potser apreciable però tan insuficient? ¿O com és que, mentre que la cultura sobre el canvi climàtic s’ha estès, els nivells de consum i emissions s’han mantingut? Potser sempre ha estat així, potser sempre n’hi ha hagut prou amb un cert benestar per desactivar bona part de la mobilització política. També pot adduir-se que som víctimes d’una precarització del subjecte: no tenim temps ni forces per fer sentir la nostra veu en tots els problemes en què voldríem fer-ho. Però són explicacions que no exhaureixen la qüestió. Queda un regust, un regust amarg i sospitós. Una crida a incorporar aquella coherència que ens faria millors.

stats