22/04/2016

Una nit a la Vil·la Urània

4 min
Una nit a la Vil·la Urània

El periodista envia l’últim correu del dia i mira pel finestral que hi ha al costat de la seva taula. Se li ha tornat a fer de nit al diari. Com tantes altres vegades. Mirar el cel el fa pensar en el seu fill, i intenta distingir alguna estrella, però la contaminació lumínica li impedeix veure’n cap i a més el mòbil sona i vibra de sobte sobre la taula. És la seva dona. Entre plorosa i enfadada, li diu que el nen ha tornat a escapar-se. Com sempre: de sobte s’ha adonat que no el sentia, l’ha cridat un parell de cops i s’ha trobat la porta de casa oberta. “Per què ens ho fa, això?”, es queixa. “Amb deu anys! Aquest cop vull que vagi a buscar-lo la policia”. Ell mira de calmar-la, però ella continua: “A més, com surto, jo, ara? Tinc l’àvia totalment revolucionada. Què he de fer, lligar-la?” Ell li diu que no fa falta, que ara mateix sortia i de tornada a casa el buscarà.

El periodista envia encara un altre correu, apaga l’ordinador i parla amb un company de secció que li demana un contacte. S’acomiada, surt i, mentre espera l’ascensor, recorda el dia que tot això va començar. Acabava de ser l’aniversari del seu fill, i l’avi matern, tan imprevisible com el nét, va comparèixer un vespre sense avisar i amb un senyor regal. Avi i nét van muntar la nova joguina. Recorda com el va sorprendre la passió amb què s’ho va prendre el nano, de natural una mica absent, indiferent al futbol i a la majoria d’activitats que interessen a la majoria de nens, i dotat com ningú, en canvi, per al ball, per a tot tipus de balls que deu veure a la tele o a internet i que després executa amb l’elegància pròpia d’una arquitectura corporal privilegiada -alt, fibrat, la mandíbula ampla i els cabells esbullats, talment la imatge d’una estàtua grega-. Mentre el periodista atura un taxi, es diu un cop més que el seu fill sembla un nen escollit, tocat per la mà d’un déu, com en La Creació de Miquel Àngel. I recorda que aquella nit, després d’una estona de silenci, d’una espera que semblava tensa, va venir l’explosió final: “Funciona!!! Funciona!!!”, es va posar a cridar el fill mentre l’emoció se l’enduia en un tomb esvalotat i mig coreogràfic per tot el pis. Fins que va aparèixer a la cuina, on el matrimoni feia el sopar. “Veig els estels, mare! Funciona!”

Els estels... El que veu és la lluna, i potser alguna cosa més. Encara no l’han portat, a ell i telescopi, fora de la ciutat; tenen por que allà, amb menys contaminació lumínica, la neura acabi explotant del tot. És així: les poques coses que li interessen es converteixen per a ell en una mena de religió. La de les estrelles va continuar amb la compra de llibres i mapes astronòmics, la descàrrega al seu mòbil de totes les aplicacions que permeten veure la posició dels cossos astrals i identificar les constel·lacions, cosa que fa tothora, segons els va dir la mestra amb displicència. I, esclar, la Vil·la Urània, que tenen al costat de casa. Un dia el fill va llegir la placa del carrer, la que explicava que allò havia estat l’observatori de l’astrònom Josep Comas, un home important... Poc després es van trobar tot de pestanyes obertes al navegador de l’ordinador de l’estudi amb informació sobre els descobriments i la trajectòria de Comas.

Mentre paga al taxista, el periodista recorda el tràngol de fa unes setmanes, quan el fill va exigir-li que li expliqués el descobriment de les ones gravitacionals. Sort que va poder ajudar-se del dossier especial que n’havien publicat al diari... Aquella experiència d’intuir i no acabar d’entendre va fer que l’astronomia encara fascinés més el nano. Des d’aleshores al pare li ha semblat veure que alguns dels balls del seu fill -els braços, les mans- imiten el moviment d’una onada.

Surt del taxi i llegeix el cartell per enèsima vegada: “Rehabilitació de la Vil·la Urània”. Va directe a un punt on la reixa que tanca les obres és més baixa i, amb l’agilitat de qui executa moviments que se sap de memòria, posa un peu sobre un contàiner, s’agafa a una gran pila de ferros que hi ha a l’altra banda i d’un petit salt es planta sobre els sacs de ciment, ja dins del clos d’accés prohibit.

Sota la llum de la lluna, el recinte de les obres és un lloc de conte. Entre morters i reixes que pengen per tot arreu, sobre un terra polsegós, la grua s’alça com un gratacel, i la casa, completament repicada i sense sostre, aguanta el tipus com un esquelet tremolós, anxovada entre la casa de pisos del costat i el nou gegant de ciment de cinc plantes que ha d’acollir equipaments per al barri. El periodista recorda el trasbals amb què el fill va assabentar-se que finalment farien obres a la Vil·la Urània, i com van haver de calmar-lo: es tractava de rehabilitar-la. Puja el talús de terra i arriba als arcs de la casa esventrada tot pensant en les altres cases que han estat com aquesta, amenaçades. Periòdicament els seus companys de la secció de Societat han de parlar de barris que es mobilitzen per protegir construccions emblemàtiques. Li sona que aquests dies s’està tirant a terra una casa històrica al barri de la Font d’en Fargues.

El periodista veu el seu fill assegut al centre del paviment inexistent de la casa, mirant les estrelles a través del sostre també inexistent, en ingènua comunió amb els seus déus, dins del seu temple arrasat, desnaturalitzat, o això sembla ara: el projecte encara s’ha d’acabar. El fill s’aixeca, se li acosta i assenyala un punt del cel. “¿Veus aquelles estrelles d’allà, a l’esquerra de Cassiopea?”, li diu en un murmuri. El pare alça la mirada. “Sí”, menteix. “És el senyor Comas”, respon el nen. El periodista detecta que el seu fill vol que li faci una pregunta determinada. “I què hi fa, allà dalt?” El nen, molt seriós, li dóna el titular que portava preparat: “Fa punteria amb un meteorit sobre l’Ajuntament!” I deixa passar tres segons de pausa dramàtica, fa una rialla i se’n va directe cap al punt més baix de la tanca, passant entre la presència amenaçadora de la grua, el gegant gris que s’ha menjat el jardí, la bèstia que cada dia fa gàrgares amb ciment.

stats