17/06/2016

Homofòbia: d’Orlando al Canal Gran

2 min

Un matí de 2003, dies després de les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq, baixava en vaporetto pel Canal Gran de Venècia amb un grup d’estudiants internacionals i de les façanes de tots els palaus en penjava, unànime, la bandera de la pau, amb les set franges de colors i la paraula pace escrita en lletres blanques al centre. Contemplàvem l’espectacle en silenci quan un company anglès li va dir a un compatriota seu, de qui va obtenir un gest d’assentiment: “No hauria dit mai que a Venècia la comunitat gai fos tan gran”. No era una broma. Vam riure. Però l’anècdota va deixar de fer-nos gràcia en els dies següents, quan els dos mateixos individus, després de veure sortir d’un local gai un alumne nord-americà gras i negre al qual fins llavors havien tractat amb camaraderia, gairebé li van deixar de parlar.

Aquest dilluns, i com a reacció a la massacre d’Orlando, a l’ARA vam publicar un article de Jordi Petit en què el president de la Coordinadora Gai-Lesbiana receptava el coneixement mutu i la barreja per combatre els prejudicis atàvics. Dimarts publicàvem la carta d’una associació LGTB que acaba de néixer per rebel·lar-se contra el fet que aquest col·lectiu no pugui viure amb normalitat més que dins dels seus locals refugi.

És força comú llegir aquests escrits, o deplorar actituds com la dels dos anglesos del vaporetto, tot pensant que nosaltres ja formem part del bàndol evolucionat.

Però l’episodi venecià té una continuació. Durant aquell semestre, alguns dels que ens havíem burlat dels dos homòfobs vam rebre una certa cura d’humilitat quan en un curs de filosofia se’ns va parlar de fins a quin punt la malaltia de l’estereotip es pateix i es transmet de manera inadvertida. A través d’autors com Michel Foucault vam començar a aprofundir en el caràcter subreptici amb què el pensament o les expressions homòfobs deformen el discurs fins a fer-lo discriminatori, i en el fet que a vegades aquest tipus de discurs pot arribar a passar desapercebut a la mateixa persona que el fa.

No parlo només dels anomenats micromasclismes que exerceixen dominació d’una manera prou òbvia. Em refereixo, per exemple, a la diferència que sovint hi ha en la manera de fer el primer contacte amb la cap de premsa, en lloc del cap de premsa, o amb el cambrer amanerat, en lloc del viril. El respecte mostrat, el registre lingüístic emprat, no sempre són iguals. En l’àmbit de les relacions formals, i el professional en seria l’exemple més clar, hi ha tota una capa de comunicació en què persones no sexistes perpetuen (perpetuem, segurament) sense adonar-se’n una asimetria que en el fons és desigualtat.

Els condicionants adquirits que ens porten a reforçar les discriminacions per orientació sexual i de gènere actuen sovint d’una manera més furtiva que no ens pensem. Per neutralitzar-los, per lluitar contra l’artificialitat sofisticada dels prejudicis heretats, cal una altra artificialitat igualment sofisticada, una vigilància curosa dels hàbits, una cultura. La cultura és el que ens distingeix dels Omar Mateen, esclar, però donar per descomptat que ja hem adquirit tota la que calia és un error que prové de la mandra.

stats