La purga

‘La Purga’ són una sèrie de pel·lícules que plantegen el següent. Any 2022, Estats Units. Pràcticament no hi ha crims, ni violència, amb una excepció sola, que és el preu: una nit a l’any, els ciutadans purguen les ànsies de crim i de violència. Durant aquella nit, hi ha carta blanca per matar. “Hem d’acceptar que som bèsties violentes i purgar”, diuen els experts, i des de l’estat es promociona la purga, que de fet és la tornada per una nit a la llei del més fort. L’àguila de l’escut dels EUA aguanta amb una urpa una daga i amb l’altra una metralleta.

Des del 2013 s’han filmat tres episodis de La purga, que han passat pels nostres cines com a pel·lícules de por per a adolescents. Ho són, però cada cop la reflexió s’ha anat tornant més forta i complicada. Visualment, La purga també ha anat guanyant, cada vegada més pròxima al món apocalíptic i de buit moral de Mad Max. L’últim episodi es va estrenar fa uns mesos i, per tant, va coincidir amb la campanya electoral nord-americana. Va titular-se Any electoral. Un dels responsables del govern de la pel·lícula es deia Donald Talbot i el lema del govern era “Keep America great ”. Un dels protagonistes bons era un immigrant mexicà. No és estrany l’amor de Trump per Hollywood.

Promoure la llei del més fort és deixar desemparats els febles. La nit de la purga, els rics es defensen contractant sistemes de seguretat i els pobres queden a la intempèrie. El poder es treu de sobre els pobres i s’estalvia haver de mantenir-los. En realitat, no s’acaba amb el crim, sinó que se’l confina i se’l promociona hipòcritament. Una de les escenes visualment més brillants de tota la sèrie és el moment en què uns purgadors disfressats d’icones americanes com Lincoln o l’Estàtua de la Llibertat (amb els ulls i la boca cosits) intenten assassinar els protagonistes. És l’estat contra la gent. Torna a ser el Somni Americà convertit en un infern.

És una sèrie bona per mirar aquests dies que, amb el cas Palau, als catalans se’ns ha plantejat quina part d’hipocresia i de cinisme estem disposats a assumir, això encarnat en la figura d’Artur Mas. Tan perillós és el cinisme que reclou i protegeix el mal durant una nit (acceptarem el mal si és dels nostres) com el radicalisme moral (que acabarà convençut que la fi justifica els mitjans, i al capdavall fent el mateix). Els extrems es toquen, el problema no es deixa racionalitzar i la moral fluctua com tota cosa viva. A la pel·lícula, els uns criden: “Tenim dret a alliberar la bèstia!”, i els altres: “Habilitar delictes no és feina de la democràcia!”