Un heroi de ficció
CORATGE. Pedro Sánchez ha lluitat amb el coratge que s’espera d’un polític de cap a peus. Però també se’n podrien esperar més coses. Per exemple, una visió lúcida de la realitat. Des d’aquest punt de vista, Sánchez ha demostrat molt més coratge que intel·ligència. Més coratge que patriotisme, fins i tot. Perquè del ja exlíder del PSOE en podrem lloar la coherència i poca cosa més, mentre que el seu partit serà una desferra, i el prestigi d’Espanya n’haurà sortit greument perjudicat. Això no és només culpa de Sánchez. És culpa, sobretot, del PP, partit que encarna la corrupció estructural; i, per lògica, és culpa dels milions de votants que han decidit que aquest partit (directament o a través d’un pacte amb C’s) ha de seguir governant. Però el vot és sobirà; de vegades ens ho hem de recordar.
REALITATS. En una situació normal, és lògic que el primer partit de l’oposició s’oposi a la investidura del seu rival. Però en el moment present, una posició tan categòrica només es pot justificar des de la dialèctica de la honra sin barcos que ha fet vessar tanta tinta absurda al llarg de la història d’Espanya. La tossuda realitat és que el bipartidisme espanyol ha esdevingut quadripartidisme, i que la crossa tradicional de les majories incompletes -el catalanisme- s’ha cansat del seu paper d’estrassa i, com a càstig, ha estat bandejat, també per Sánchez. Per damunt dels eslògans de l’esquerra pura, que intentava fer de Sánchez un heroi, hi ha la fredor dels números: el PSOE no pot encapçalar cap coalició de govern. I si no s’absté en la investidura de Rajoy, conduirà Espanya a unes terceres eleccions consecutives, la qual cosa no només és un ridícul internacional, sinó també la ruïna del mateix PSOE. Tot això es pot negar tant com es vulgui, però no deixarà de ser veritat.
CATALUNYA. Hi ha una altra certesa difícil d’acceptar. I és que Pedro Sánchez hauria estat president amb el suport de Podem, el PDC i ERC, si hagués acceptat negociar el referèndum català, reivindicat per una amplíssima majoria al nostre país. És ben curiós: de totes les variables que estan en joc en l’escaquer espanyol, l’única que queda fora de tota discussió és aquesta, la més democràtica. Abans que admetre el fet nacional català, qualsevol hecatombe (govern dels corruptes, terceres eleccions, naufragi del PSOE) és plantejable, la qual cosa situa Espanya davant del mirall de les seves pors i misèries, mentre que la política catalana, amb giragonses i passos en fals, fent patir o fent el ridícul, ha anat fent via. I així hem vist com un partit molt a l’esquerra del PSOE -la CUP- investia un president de l’antiga Convergència, fruit d’un acord estratègic que inclou també republicans i exsocialistes.
La fermesa de la reivindicació sobiranista no només harmonitza voluntats a Catalunya, sinó que ha tancat la política espanyola dins la gàbia de la seva pròpia intolerància. Si no hi ha sorpreses d’última hora, la política espanyola tindrà el que es mereix. Tant de bo Catalunya mereixi més.
