La pregària del PSC
DIVISIÓ. El socialisme català no es dividirà. Per una raó principal: ja es va dividir en el seu moment, a causa del Procés. Potser no va ser una fractura traumàtica en la cúpula, però va tenir un reflex electoral inequívoc. Una part del socialisme va deixar el partit (per formar MES, Avancem i altres plataformes), i milers de votants van volar cap a altres opcions: comuns, ERC, fins i tot la CUP. També hi va haver fugues en direcció contrària, cap a Ciutadans. El cas és que el PSC ha passat de 52 escons a 16 al Parlament; de 25 diputats a 7 al Congrés, i de més de 2.000 regidors a 1.200 al conjunt del país. El partit conserva alcaldies clau com l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona o Lleida, però la sagnia ha estat important, i ha tingut un biaix ideològic evident: la part del partit que s’identificava amb el maragallisme, empàtic amb el dret a decidir, ja és fora. El que queda del partit és homogeni, sense vel·leitats sobiranistes i molt més pròxim al PSOE. I malgrat tot, aquest PSC, el de Miquel Iceta, s’ha vist abocat al conflicte; això hauria de fer pensar els socialistes espanyols. Però altra feina tenen, en un dia com avui.
MALSON. No hi haurà divisió perquè ningú amb cara i ulls demanarà ressuscitar la Federació Catalana del PSOE. En temps de Maragall, o en l’etapa més dubitativa de Pere Navarro, potser s’hauria pogut plantejar (Bono, a través de Bustos, sembla que va fer l’intent). Però per al PSC d’Iceta és un malson pensar en una fractura; és un malson fins i tot votar diferent en la investidura de Rajoy. Perquè tothom sap que l’actual PSC no té res a pelar si el PSOE no aixeca el cap, si no esdevé el motor d’un canvi a Espanya. Parlo d’un canvi en termes de poder, que consti; no d’un canvi real en un sentit, per exemple, federal: convé recordar que el PSC va beneir l’acord entre Sánchez i Ciutadans, que si hagués arribat a bon port hauria tingut, segur, un reflex a Catalunya com ja el té a l’Ajuntament de Lleida. Això no té res de federal, més aviat al contrari. I el PSC s’hi va adherir de bon grat.
PREGÀRIA. El PSC no ha desafiat el PSOE per un atac d’amor propi ni per defensar el federalisme. Ho ha fet per instint de supervivència. Perquè sap que si els socialistes catalans ajuden a investir Rajoy tota la seva oferta electoral des de l’època de Zapatero -basada en l’única idea d’aturar el PP- haurà estat una mentida. Iceta sap que, a Catalunya, qui fa costat al PP difícilment torna a aixecar el cap (que ho preguntin a la vella CiU). Amb dues forces d’esquerra com ERC i els comuns al capdamunt de les enquestes, el PSC ja ho té prou difícil. És per això que el PSC ha hagut de fer l’enorme sacrifici -enorme- de desafiar el PSOE. Estic segur que Iceta i companyia preguen junts perquè després del mal tràngol la tempesta passi de llarg, els diputats paguin la multa, els barons meridionals es desfoguin i després, si pot ser, que Pedro Sánchez ho torni a intentar. Que bonic seria que a la pròxima Festa de la Rosa se’l pogués rebre com un heroi federal. Ell, l’home del pacte amb Ciutadans.
