Raúl Lerones Alarcón: cuidar les persones, protegir-les

BarcelonaAtocar del pavelló de la Vall d’Hebron, al costat d’un club esportiu de classe alta, mig ensotat en un terreny que ben bé podria ser de ningú, hi ha un edifici d’obra vista, de construcció postolímpica i evident funcionalitat. Té un petit camp de futbol que s’enfanga amb facilitat.

A les cinc de la tarda d’un dia entre setmana és fàcil trobar-hi un grup força nombrós de nens i adolescents perseguint la pilota o improvisant jocs d’aquells que només els nens saben improvisar. Soc a la Fundació Martí Codolar i he quedat amb el Raúl Lerones, el seu director, perquè tinc ganes de conèixer la trajectòria d’algú que dedica la seva vida a fer millor la dels altres.

Mentre el Manolo li fa les fotos, els nens que corren per allà l’envolten. Tenen ganes d’explicar-li el seu dia, què han fet a l’escola o potser preguntar-li per què li fan tantes fotos. Hi ha persones que saben escoltar, o més ben dit, que tenen predisposició a escoltar. El Raúl és una d’aquestes persones. És psicòleg però li agrada més identificar-se amb la professió d’educador social. Treballa a la Martí Codolar -fundació salesiana, una de les vuit entitats socials que tenen a Catalunya- des del seu naixement, el 1992, en una tasca incessant en favor de la integració dels joves amb problemes familiars i educatius. Passegem per l’edifici i m’ensenya els tallers i les aules. A totes hi ha el berenar a punt per ser consumit. “Tenen gana!”, exclama sense dubtar-ho. Hi treballen la millora dels hàbits de consum i d’higiene, els nens reben atenció psicològica i hi fan reforç escolar, dinàmica de grup i millora de la convivència.

Reben joves amb tot tipus de problemàtiques. Des dels que han sigut expulsats de l’institut per problemes de comportament, fins als que no suporten la maquinària educativa i els que busquen inserció sociolaboral. “Si no fossin aquí serien al carrer, en una banda o delinquint. Volem que surtin del rol del fracassat, el cansat i el poc motivat”, argumenta. Molts dels joves que passen allà la tarda són fills de famílies monoparentals que no se’n poden fer càrrec durant moltes franges del dia. La recerca i l’assoliment de “la segona oportunitat” per a aquestes persones és la tasca que ocupa el seu dia a dia i el de l’equip de persones que treballen amb ell: trenta-tres professionals i cent voluntaris.

“La felicitat és un camí, no una meta”, està escrit en un cartell penjat en una de les aules. En una altra hi ha un grup de persones grans en un curs d’iniciació a les noves tecnologies. Passegem també per les aules de cuina, de cursos de cambrers i de perruqueria. “Tenim un sistema educatiu obsolet. Necessitem potenciar més la creativitat per lluitar contra el fracàs escolar”, és la recepta del Raúl, complicada d’aplicar amb eficiència però coratjosa, sens dubte.

Transcendència interior

Les ganes d’ajudar les persones acompanyen el Raúl des que era petit, des dels dotze o tretze anys, quan va començar a detectar que el contacte humà li esqueia, que se sentia bé a prop de la gent. Des de sempre a l’escalf de la fe religiosa, va voler acompanyar la seva formació de psicologia clínica amb la llicenciatura en ciències religioses. Li interessa treballar la interioritat, la recerca de sentit i la transcendència interior i de valors amb independència de cap confessionalitat concreta: “L’Església ha d’estar a prop dels pobres i de la gent que pateix”. En aquest sentit, considera que el fet religiós pot ser útil i ha de ser-ho.

Quan li va tocar prendre una decisió seriosa sobre el rumb que havia de tenir a la seva vida, va decidir deixar de banda l’empresa familiar de ciències químiques i fer via cap al treball social. Primer en orfenats i centres residencials per a persones desposseïdes i després com a professor de religió en diversos instituts. Va aconseguir una fita molt remarcable: en un dels instituts públics on donava classe, el 80% dels alumnes van voler cursar la seva assignatura de religió, molt vinculada a la capacitat d’escoltar l’altre i a l’autoconeixement, la humanització i l’acompanyament personal.

Durant tretze anys combina la docència amb el treball social, sempre en contacte amb la població que habita als marges, que no funciona bé, tristament adscrita a l’exclusió, la marginalitat, la infelicitat. I és molt sincer: “Al sector públic em vaig esgotar, no sempre està ben vist que un se solidaritzi amb les causes perdudes, es posi del costat dels alumnes que no funcionen”. A la Fundació -que dirigeix des del 2003- hi troba des de ja fa vint-i-cinc anys les respostes a la seva vocació irreductible. Per a ell, donar un cop de mà als altres és addictiu, una droga que el fa feliç, que estimula la paciència i potencia la creativitat. “¿T’imagines que un dia parem? ¿Que no obrim el centre?”, em pregunta el Raúl mentre baixem les escales i ens creuem amb molts nens i joves que entren i surten de les aules. Creuo la porta i ja soc al carrer. No hi ha ningú, tothom és a dins, a recer, sota un sostre o aixoplugat darrere una pilota.