Lluís Maria Güell Guix: realitzar és fer possible

BarcelonaRealitzador ve de realitzar, de fer possible. Només atenent a criteris etimològics ja té tot el sentit del món que en temps pretèrits l’ofici del realitzador televisiu servís per assenyalar el creador, el que imaginava i donava forma a les sèries i als programes. Era quasi sinònim del que ara anomenem director. Quan avui ens referim al realitzador televisiu estem parlant de la persona que mana en el control tècnic dels programes, qui decideix l’enquadrament i la narrativa dels plànols. El significat ha canviat.

És interessant bussejar per la semàntica televisiva d’ahir i d’avui, entendre els canvis, els nous i els vells temps, les successives revolucions tècniques experimentades, que han modificat relats, que han matisat maneres de fer i d’entendre l’art de la ficció associada a la petita pantalla. Tots aquests canvis Lluís Maria Güell els ha testimoniat al peu del canó, n’ha sigut partícip amb el pols, la intuïció i l’experiència de cinquanta anys de carrera. Està content de valorar-la des de la satisfacció d’haver pogut viure sempre d’aquest art metamòrfic i hipnòtic de la imatge en moviment.

És un dels tres vèrtexs del triangle d’or dels dramàtics televisius en català de Televisió Espanyola, una època mítica, al llarg dels anys setanta, en què, amb Mercè Vilaret i Sergi Schaaff, van posar les bases de la ficció catalana moderna. Eren els anys esplendorosos d’Estudio 1 i d’incomptables adaptacions de peces teatrals clàssiques i modernes al llenguatge televisiu, un camp fins llavors erm en què calia investigar, provar, equivocar-se i assentar dramatúrgia, tècnica, direcció d’actors i estètica. “Va ser un procés de descoberta apassionant en què vam injectar a la televisió influxos del cinema i el teatre per donar a llum un nou llenguatge”. Escoltar-lo recordar i parlar amb coneixement de causa és recórrer els precedents del que ara tenim, de la tan exitosa ficció televisiva que habita a les superpoblades graelles d’avui.

Güell va ser, en bona mesura, un precursor. S’ha de dir que tenia un avantatge: portava incorporada de fàbrica la passió televisiva. Quan a casa el seu avi s’encenia el vell televisor Philips, tot un món per explorar s’obria davant seu. Volia saber com es feia allò que acabava d’arribar a casa nostra i que passava dins d’un rectangle voluminós amb una pantalla il·luminada. Als divuit anys va entrar per primera vegada als vells estudis Miramar de TVE a Montjuïc. Va passar per tots els estrats necessaris: aprenent, auxiliar, ajudant... fins que el 1972 li van proposar realitzar la seva primera ficció televisiva. Tenia vint-i-cinc anys. “Un taller”, ho té claríssim, això era la tele de llavors, un banc de proves per als narradors d’històries. Va fer infinitat de dramàtics, musicals, documentals, informatius i directes. Cal comptar-hi també els infantils - Terra d’escudella - i els esportius: va realitzar la cerimònia d’inauguració del mundial de futbol d’Espanya el 1982. “Ofici”, posa èmfasi en la paraula, triada gens a l’atzar, per recalcar l’essència artesana i d’aprenentatge permanent que hi ha en l’ADN del trajecte que ha sostingut la seva experiència.

El salt a TV3

Després de quinze anys a TVE, arriba la trucada decisiva de Rosa Maria Calaf perquè s’incorpori a l’embrionari projecte de TV3. Hi va amb entusiasme. Calia donar forma al relat i a l’estètica de l’emissora, imaginar la direcció artística, dissenyar els informatius... “Molta gent s’esperava una televisió folklòrica i de seguida es va veure que naixia amb voluntat de competir i de modernitat”, m’explica. Després d’aquesta primera etapa, viu el trasllat a Sant Joan Despí i accepta convertir-se en cap de programes, càrrec des del qual dissenya, entre altres coses, la política de producció aliena. Compra els drets d’emissió de sèries tan recordades com Dallas, Gent del barri, Sí, ministre, Hotel Fawlty, Els joves i N’hi ha que neixen estrellats, sempre amb la intenció de bastir una programació coherent, amb productes de qualitat que vagin perfilant la personalitat, la marca de la casa. Són anys molt exigents, de gran implicació amb un projecte que naixia i que havia de ser troncal per al desenvolupament cultural del país.

Completada la feina encomanada, decideix tornar a la creativitat de base, a la ficció que tant estima. Sens dubte, un dels seus cims professionals és la direcció de La granja, sèrie molt recordada de Joaquim Maria Puyal, un format innovador que incorporava l’actualitat a la ficció i que va ser precursora de les sèries dramàtiques a TV3. Després, la llista de sèries, telefilms i minisèries que ha engegat és incomptable: Arnau, Temps de silenci, Amar en tiempos revueltos, La señora, Les veus del Pamano, Ermessenda, Olor de colònia, Habitacions tancades... Ara està entusiasmat preparant una minisèrie sobre Jacint Verdaguer i un postgrau audiovisual a l’Institut del Teatre. Aquesta faceta de professor -15 anys a la UPF- li ha portat immenses satisfaccions i un aprenentatge decisiu, incorporats sense dilació al subconscient d’algú que, adaptant-se a mil canvis, ha pres sempre la decisió més rellevant: “On poso la càmera?” Sempre al mateix lloc. A l’alçada de l’home.