02/07/2016

Desconnexió? Els números no quadren

4 min
Desconnexió? Els números no quadren

Veient el mapa de colors d’Espanya després de les darreres eleccions, en què quasi tot és blau i tornem a constatar que Catalunya i el País Basc pertanyem a una altra mena de món, resulta inevitable preguntar-se el que hem de fer. Fa tres mesos, en aquestes mateixes pàgines, vaig convidar a repensar el procés de desconnexió argumentant, entre altres coses, que un procés d’aquest tipus només es pot dur a terme quan es disposa d’una majoria molt àmplia, i de manera sostinguda. Posteriorment, a Escòcia el partit independentista va manifestar que la seva marxa del Regne Unit hauria de requerir un mínim del 60% dels vots, i durant unes quantes enquestes seguides, per tal de no entrar en una situació -extremadament ridícula i políticament impossible- d’entrar i sortir, de manera repetida, si les coses es compliquen i un determinat percentatge de vot canvia d’opinió. En aquests dies, després del referèndum per a la sortida del Regne Unit de la UE, amb una victòria molt ajustada, ja hi ha gent que canviaria de vot si es tornés a repetir l’esmentat referèndum. El que sustento, per tot això, i tornant al nostre cas, és que es necessiten majories molt més àmplies i segures per dur a terme actes tan importants com sortir d’un estat per formar-ne un altre, cosa que personalment m’agradaria però que a Catalunya no veig que hagi arribat el moment que passi, i no per elements subjectius sinó numèrics.

A la consulta popular del 9-N, que ara ha entrat en una ridícula fase judicial, uns 2 milions de persones van votar clarament per la independència, d’un cens electoral a Catalunya que ara és de 5,3 milions de persones. Força menys de la meitat, per tant. A les eleccions posteriors, plebiscitàries, el 48% dels votants van optar per partits independentistes. Després del lamentable espectacle per formar govern, i aprofitant una llei electoral que sempre hem criticat, en les dues eleccions posteriors referides al Congrés de Diputats el vot independentista ha anat baixant. A les del dia 26 de juny, i després d’un altre lamentable episodi de bloqueig a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, només 1,1 milions de persones (un 32,1%), van votar els dos partits independentistes. Una altra cosa és, ja ho sé i ho tinc present, l’àmplia majoria de persones que voldrien ser consultades sobre el seu futur, un exercici democràtic al qual no hem de renunciar. Però el cert és que, com deia, només un 20,9% del cens electoral ha votat per aquesta opció, tot i que a En Comú Podem també hi ha gent independentista. En qualsevol cas, el que vull significar és que estem lluny dels mínims necessaris per fer una desconnexió, i més de l’àmplia majoria, que jo situaria en 2/3, que és la que garanteix que el que es decideixi ja no tindrà marxa enrere.

Amb aquesta realitat, agradi o no, el que crec que ens hem de qüestionar, honestament, és si es pot seguir amb la ficció que quasi tothom vol la independència, quan no es pot sustentar amb dades. I ho dic, repeteixo, no per boicotejar el referèndum, que considero necessari un dia o altre -tot i que crec que ara es perdria l’opció per la independència-, sinó perquè crec que és una tremenda imprudència, que pagarem tots molt cara, continuar amb un full de ruta que pretén desconnectar d’aquí uns mesos mentre es van construint estructures d’un estat que en cap moment ha rebut el suport d’una àmplia majoria de la població catalana en vot directe. Pagarem car aquest voler anar amb presses, no saber esperar el moment oportú i no entendre que sempre es necessitarà una àmplia majoria per fer una desconnexió. Tot plegat provocarà malestar i desencís i desacreditarà els partits i les organitzacions civils partidaris de la independència.

Feu números, sisplau. Mentre no hi hagi més de 3,2 milions de persones favorables (un 60%, com a mínim, del cens electoral), la independència mai podrà ser una realitat amb garanties de continuïtat. I com que encara estem lluny d’assolir aquest llindar, valdria més pactar amb els partits que poden reformar una mica l’estat espanyol, millorar el nostre finançament i respectar la nostra llengua i la nostra cultura, entre altres coses que ens fan falta en aquests moments. En cas contrari, em temo que no aconseguirem ni una cosa ni l’altra, i ens situarem en un escenari encara pitjor del que ja tenim. I si, com em temo, hi ha sectors que confien que “com pitjor, millor”, en el sentit que l’hostilitat del PP continuarà fent créixer el vot independentista, els convido a agafar la calculadora i comprovar que ja fa temps que hem tocat sostre, i que serà molt difícil, a curt termini, alterar aquesta realitat. Malgrat el meu propi anhel, apel·lo al realisme polític, que és molt tossut, i a fer les coses sense autoenganyar-se, perquè amb aquest comportament anem directes al precipici i hipotecarem fer realitat el que podria ser factible si la gent, de manera majoritària, ho decidís en el futur. Ara, si hem de fer cas als números, la major part de la població està dient que no ha arribat el moment de desconnectar o, almenys, de la manera com s’està fent. Sentint-ho molt, crec que hem de parar màquines, i dir-ho clar i català. Si s’explica bé, la gent ho pot entendre.

stats