25/03: Montal, no afluixis

QUAN EL VAIG TRACTAR a la Fundació Enciclopèdia Catalana, Agustí Montal era per a mi un mite de joventut, com a president del Barça. Recordava -i ell també- aquella pancarta que va sortir a la graderia quan s’enfrontava pels arbitratges o per la qüestió dels oriundos amb el règim esportiu espanyol (vessant del règim franquista general). Si el Barça és avui el que és, cívicament i com a emblema del país al món, arrelat i universal alhora, és en bona part per decisions de l’època de Montal. Llavors es va inventar el “Més que un club” i el català va tornar al Barça. Llavors es van fitxar Michels i Cruyff i es van posar, per tant, les bases del model futbolístic del club, que ha triomfat al món. Mai no he sabut si aquell “Montal, no afluixis” era suport o recel, si li deien que no afluixés perquè estaven amb ell o perquè no se n’acabaven de refiar. Si fos expressió de recel seria un altre cas d’un dels defectes tradicionals del catalanisme: creure que algú com Montal, per venir del sector social i ideològic d’on venia, era sospitós d’acabar afluixant. I de vegades els qui expressaven la sospita estaven disposats a jugar-se-la molt menys o no s’hi jugaven res. Si era un recel, era injust. Montal se la va jugar. I no va afluixar.