7/02: Una placa a Argelers

PER ALS QUI vam tenir algú de casa a la platja d’Argelers l’any trenta-nou, és emocionant que hi hagi des de diumenge una placa de la Generalitat que ho recorda. Però la placa no és només una justa mirada enrere. És un missatge de present. Argelers va ser un lloc dramàtic. Era un camp de refugiats, no de concentració ni d’extermini, ni un lager nazi ni un gulag soviètic. Era l’espai on acumulava els refugiats una França encara democràtica. Els nostres avis explicaven que França (l’estat francès) els va acollir, però no els va tractar bé. Recordar Argelers és, en termes de present, una crida a acollir els refugiats d’ara d’una altra manera (però avui també hi ha Argelers, a Europa). I és un altre recordatori. Argelers va ser fill d’una actitud de l’Europa democràtica contemporitzadora, aïllacionista, per por de fer enfadar els totalitarismes i per afany d’apaivagar-los. Mentre els totalitarismes (la Itàlia feixista, l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica estalinista) jugaven fort a Espanya, l’Europa democràtica se’n rentava les mans, com si no l’afectés. Com si posant-s’hi de perfil pogués evitar el que va acabar venint. La memòria d’Argelers és la vergonya (moral i estratègica) de l’aïllacionisme. Del de llavors. Una alarma per al d’ara.