21/12/2016

Assassins!

4 min
Assassins!

Alep, Berlín, Ankara, Barcelona... La nostra topografia de l’horror ha de ser actualitzada cada vint-i-quatre hores. Sense possibilitat de treva. No podem tancar els ulls, encara que volguéssim fer-ho, que no volem. Se’ns obliga a mirar, i hem de mantenir la mirada, tot i el dolor que ens provoqui. “No apartis la mirada de la bena que cobreix la teva ferida, perquè per aquí entrarà la llum”, deia el poeta Rumi. Que optimista! Perquè, si ha d’entrar llum, per la ferida que no deixem de mirar no acaba d’entrar-hi, ni se l’espera. D’altra banda, quina mena de llum podria entrar per les ferides d’aquesta devastació contínua? Tampoc no podem deixar d’escoltar ni de llegir el que passa, perquè ho volem saber, encara que no siguem capaços de comprendre-ho, perquè hi vivim immersos i perquè, encara que les paraules dites i escrites es taquin de sang, és també la sang que ens taca i embruta a nosaltres.

Ens preocupa i inquieta la guerra perquè volem la pau, a tot arreu que sentim la complicitat fraternal d’altres homes i dones colpejats per la violència. Ens preocupa i inquieta el crim perquè estimem la vida, i no la volem només per a nosaltres, perquè sentim la vida nostra com a amputada i amenaçada cada cop que, en algun lloc, s’arrabassa i es nega. I per això exigim cura amb les paraules cada cop que se’n parla, perquè sabem, potser intuïtivament, que tant les paraules com les imatges mai no són neutres, sinó que no només poden amplificar la violència i el crim, garantint-ne i multiplicant-ne els ecos, sinó que també poden, i encara és pitjor, incrementar la violència i multiplicar el crim.

I per això ens revoltem de manera enèrgica contra dues perversions habituals, que consisteixen, d’una banda, a provar de justificar els crims o la violència, amb arguments que són essencialment embrutidors, o, de l’altra, a ridiculitzar i fer escarni dels qui proven d’imaginar uns altres escenaris en què la violència i el crim no siguin possibles. Perquè això passa, realment, encara que sigui incomprensible. Passa que hem d’escoltar qui busca, i acaba trobant, raons per a aquest mal endèmic del nostre món: i no hi ha raons que l’expliquin, ni que el puguin justificar. I passa, també, que aquells que treballen per un món en pau, i no en guerra, i per vehicular els antagonismes a través del conflicte polític, i no del crim, són objecte de menyspreu com a bonistes, ingenus o innocents. Però no hi ha mal que no sigui inevitable, i l’única esperança rau en la possibilitat de treballar per uns altres escenaris.

Hannah Arendt va escriure una carta a Karl Jaspers, el 4 de març de 1951, després de l’horror nazi, que va prefigurar, visionàriament, de manera sinistra, part dels horrors que vindrien després. La filòsofa acabava de publicar Els orígens del totalitarisme, l’estudi més exhaustiu que s’ha publicat al segle XX sobre el mal radical que tant va inquietar Kant, en el cor de la Il·lustració. I, tot i així, després d’haver-hi dedicat pàgines lúcides i estremidores per intentar de comprendre’n els mecanismes i dispositius, el funcionament i els efectes, Arendt va confessar a Jaspers: “No sé què és realment el mal en la seva dimensió radical, però em sembla que, en cert sentit, té a veure amb el següent fenomen: la reducció dels homes, com a homes, a éssers absolutament superflus, cosa que significa [...] convertir en supèrflua la seva qualitat d’humans”. Dit a la llaga, ganivet a la ferida, vidres als ulls: la superfluïtat de l’humà, la reducció de l’humà a quelcom superflu, eliminable, aniquilable. La negació radical de l’imperatiu fonamental en què es basa qualsevol cultura, sigui com sigui que hagi estat formulat: “No mataràs”.

Alep, Berlín, Ankara, Barcelona... Hi ha un fil que trena, més enllà de les fronteres, els assassinats en qualsevol poble sirià o en qualsevol ciutat europea, on homes, dones i infants són massacrats de manera absolutament injustificable, i els assassinats que, emparats en la complicitat domèstica de la llar familiar, es perpetren contra qualsevol dona, amb una recurrència que esfereeix, a Barcelona o en qualsevol ciutat o poble del nostre país. Són diversos els criminals i diversos els assassins, i diverses, si es vol, les seves motivacions, però sempre, sempre és idèntica la víctima: l’ésser humà convertit en superflu. No és, i ho sabem, una novetat del nostre món ni del nostre temps: el crim i la violència assassina són correlatius de la cultura i la societat. No hi ha relat fundacional en què el crim i la violència no tinguin un paper de detonant, d’origen, de principi. Al Mahabharata, a la Ilíada, al Poema de Gilgamesh, al Pentateuc... L’ombra de Caín enterboleix qualsevol origen i recorre la història, com una pesta: ho va mostrar, de manera eminent, Alexis Philonenko en un llibre al qual cal tornar de manera regular, Tueurs. Figures du meurtre (1999). Caín, el pare fundador. Realment, com va confessar Philonenko en el pròleg, imprescindible, com tot el llibre, “és més difícil construir que destruir”.

stats