De Calais al CIE
El juliol passat l’Ajuntament de Barcelona es va posar en contacte amb la delegada del govern central a Catalunya per transmetre-li un missatge que, en realitat, anava adreçat al ministeri de l’Interior. Ada Colau va trucar a María de los Llanos de Luna per comunicar-li que, en la seva condició d’alcaldessa de Barcelona, havia dictat una ordre de tancament del centre d’internament per a estrangers (CIE) de la Zona Franca. El tinent d’alcalde, l’advocat Jaume Asens, va fer una roda de premsa en què va explicar-ne les raons: el CIE, va dir, tenia “una llicència per a unes activitats que no es corresponen amb el que fan”. I va qualificar el centre, molt justificadament, com “un forat negre de la democràcia”. El ministeri, dirigit per Jorge Fernández Díaz, va ignorar l’ordre municipal i va procedir a la reobertura. Des d’aleshores, el CIE de la Zona Franca, tot i que l’ordre de clausura continua vigent, ha continuat desenvolupant la seva activitat.
La setmana passada unes setanta persones retingudes al centre van iniciar una vaga de fam en protesta per la seva detenció. No es coneix exactament el nombre de persones que van iniciar la vaga la fam ni quantes encara la mantenien dilluns al matí. És sabut que els CIE estan marcats per una política d’opacitat informativa respecte al que passa al seu interior, que és literalment incompatible amb l’estat de dret i amb les mínimes exigències de transparència informativa exigibles a un centre d’aquestes característiques. Dilluns, sense que es pugui saber exactament com, per què ni a canvi de què, van abandonar la protesta, pel que es va dir, vagament, de manera voluntària. Però al mateix temps es va saber, també de manera ambigua i difusa, que tres de les persones que estaven en vaga, juntament amb altres interns, van ser deportades, per la via d’urgència habitual, al seu país d’origen. El “forat negre de la democràcia” cada cop es fa més gran. I, amb l’augment de les dimensions, augmenta, també, el seu caràcter injustificable, des d’un punt de vista polític, i intolerable, des d’un punt de vista moral.
Què és això del CIE? Convé recordar-ho: és una invenció recent, creada el 1985 per la primera llei d’estrangeria del PSOE, el mateix partit, i amb el mateix esperit, que aquests dies permetrà la investidura del president que ha dirigit el govern més corrupte d’Europa. Cal recordar que els CIE, una excepcionalitat jurídica i policial que pretén legitimar un problema administratiu amb sancions penals, són la continuació de la guerra contra la immigració dita il·legal per mitjans jurídics i policials, amb una iniciativa que estén el model carcerari més enllà del sistema penitenciari. Els CIE són avui una anomalia que permet la detenció, fins a un any i mig, i, quan es considera, també la deportació de persones que no han comès cap delicte tipificat penalment, cosa que comporta a més la suspensió sistemàtica de drets fonamentals.
La notícia coincideix amb dues més, de dimensió europea, que no poden ser contemplades sense alarma. D’una banda, el ministeri d’Interior de França va procedir al desmantellament del campament de refugiats de Calais, conegut com la Jungla. Alícia Sans informava aquí que “la majoria dels migrants es movien entre el desànim i la resignació de tenir poques opcions per triar”. La Jungla, que concentrava, pel que diuen les organitzacions humanitàries, prop de deu mil persones, és, com se sap, el campament de refugiats més gran d’Europa i bé pot ser considerada com l’indici més lacerant de la incapacitat de les institucions europees per respondre a l’anomenada crisi dels refugiats. El destí d’aquestes persones és incert i el seu trasllat, pel que es diu, en direcció a centres d’acollida especialment habilitats per tot el país també està marcat per l’opacitat i la manca de transparència.
D’altra banda, ara fa dos dies es feia públic, gràcies a l’equip del programa Panorama de la BBC, que diverses fàbriques de Turquia estan utilitzant menors migrants, procedents de Síria, per treballar a les instal·lacions de Marks & Spencer i Asos, i que altres refugiats adults, en condicions d’explotació, estan treballant per a proveïdors de Zara i Mango. Segons el documental que va emetre la cadena britànica, aquests migrants fan jornades de més de dotze hores de treball i alguns, a més, exposats a productes químics perjudicials. El forat negre amenaça de créixer fins a dimensions ara ja apocalíptiques, amb la indiferència, si no la passivitat còmplice, de les institucions europees i de part de la ciutadania silenciosa. Europa, cal dir-ho, no ha viscut un drama d’aquestes característiques des de la Guerra de Bòsnia. I sembla que la reacció està sent la mateixa que la dels tres famosos micos: no mirar, no escoltar, no dir res.
Es parla molt dels grups equívocament considerats antisistema. Però els autèntics enemics de la democràcia i de l’estat de dret, als quals algun dia caldrà demanar responsabilitats penals, avui seuen en despatxos ministerials. I fan por.
