28/07/2016

Josep Pla, encara / La pressa

3 min
Josep Pla

Josep Pla, encara

Cada quatre o cinc estius, repeteixo una excursió íntima pel Baix Empordà que s’ha convertit ja, gairebé, en un ritual. Durant una hora i mitja, em refugio de la calor de la tarda a la casa natal de Josep Pla, al carrer Nou 49 de Palafrugell. El lloc no té cap encant. La casa, més enllà de la porta de fusta, tampoc. És, però, la seu de la Fundació Pla i, com un groupie entregat, m’agrada veure la lletra remenuda de l’original d’ El quadern gris, rellegeixo les sentències que esquitxen les dues plantes, remiro les portades de Destino, o torno a veure el vídeo inicial de 24 minuts sobre el Pla viatger, amb la locució d’Albert Closas, que enllaça, una rere l’altra, frases contundents de l’autor, amb aquella successió d’adjectius tan ben posats que, segons com, fan enveja. M’assec davant de la projecció dels vuitanta minuts d’entrevista per a A fondo que Joaquín Soler Serrano li va fer a Pla poc abans de celebrar els vuitanta anys. Durant 80 minuts -no els miro pas tots-, Pla les engalta a tort i a dret. Es mulla. És valent. Costaria, avui, trobar algú amb tanta personalitat, tanta independència i que hagués rumiat sobre gairebé tot i que de tot en pogués fer un diagnòstic precís. La novetat d’enguany és que em trobo la casa tancada amb pany i forrellat i amb els llums apagats. Cal tocar el timbre perquè t’obrin. A dins no hi ha ningú. Sóc el primer client del dia. Em temo que de molts dies. La noia que m’obre i em dispensa la millor de les atencions m’explica que, a l’estiu, hi va algú en els dies rúfols, quan la gent no pot anar a la platja. Faig la visita tot sol. Tot un museu només per a mi. Hi ha algun moment que, si no m’ho passés tan bé, fins i tot em fotria pena.

La pressa

En una tauleta de la planta baixa hi ha una tasseta de cafè, una ampolla de whisky sense marca i un paquet d’Ideales, el paper de fumar que Pla sempre tenia a la vora. “Jo fumo aquests cigarrets perquè m’ajuden a l’ofici que faig. El meu ofici és escriure en l’aspecte més perillós: en diaris i revistes”. Cargolar el cigarret, fer una pipada llarga, li donava a Pla el temps per buscar l’adjectiu just. El gènere de l’opinió potser sí que encara es pot permetre aquesta estona per buscar la paraula exacta. La informació no. El periodisme té pressa. Les xarxes socials han passat pel damunt de la tempestivitat de la ràdio i la dèria per la immediatesa ens porta, massa sovint, a fer el ridícul. Avui fa una setmana, amb la matança de Munic en vam tenir molts exemples. No cal dir noms dels mitjans -qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra- però la precipitació amb què vam córrer a parlar de terrorisme, de jihadisme i de tres assassins que disparaven des de la porta d’un McDonald’s va ser un excés d’imaginació que, en nom de la credibilitat, no ens podem permetre. L’endemà, mentre es descobria la identitat, la motivació i la malaltia del jove -sense cap lligam amb l’Estat Islàmic-, els diaris de paper quedaven retratats amb infogràfics on dibuixaven per on havien fugit inicialment tres terroristes que no havien existit mai. El túrmix informatiu, la competència nouvinguda de Twitter, la interpretació exprés, l’hedonisme mediàtic no ens hauria de fer perdre el sentit primigeni: som aquí per explicar les coses que passen, no per fabular sobre fets dels quals no en sabem ni un borrall. Proposo un joc. Què és millor: ¿parlar a la babalà sobre el que no se sap o esperar tant com convingui per explicar les coses com són?

stats