04/05/2017

El final modèlic de la Model / La zona zero de les Glòries

3 min

El final modèlic de la Model

El tancament de la presó Model de Barcelona no era un trencaclosques fàcil de completar. Calia negociar amb la ciutat, tranquil·litzar els funcionaris i reubicar els gairebé mil interns que, per Nadal, encara pagaven la seva pena entre les desgastades reixes del carrer Entença. El conseller de Justícia, Carles Mundó, va admetre, al Parlament, que les condicions de vida dels presos eren francament millorables i que la seguretat era, pel cap baix, precària. Jo només he estat una vegada a la Model, el 1993, i puc garantir que, en aquell moment, em va semblar que em colava en una altra època o en un escenari grotesc de xiscles i badalls i mans que s’escapaven de la reixa per intentar intimidar el nouvingut. Hi vaig entrar per localitzar una galeria, per fer-hi una connexió en directe, per al Tomb per la vida que el Puyal va dedicar a Manolo Vázquez Montalbán a TV3. Precisament, per tots aquells vençuts, condemnats i represaliats de la dictadura, tancar la Model és un acte de justícia. Així es va dir en un acte del novembre passat, a l’interior del centre penitenciari, en què Òmnium Cultural va demanar que l’edifici passés a convertir-se en un espai de memòria històrica. No sembla que la idea, ara per ara, sigui aquesta. Benvinguts al país de les amnèsies selectives. En qualsevol cas, 113 anys després que es construís una presó als afores, es taparà una de les vergonyes del centre de la ciutat, un lloc on el règim franquista va fer executar presos, com Salvador Puig Antich, fins al març de 1974. És una bona notícia per a Barcelona que, després de tant parlar-ne, es tanqui aquest símbol de la repressió. És un bon què que els veïns guanyin un espai privilegiat, un pulmó a l’Esquerra de l’Eixample. Ara caldrà que la ciutat sàpiga què fer-ne. Això ja seran figues d’un altre paner.

La zona zero de les Glòries

Els meus avis per banda de mare vivien a Badalona, el pare es va instal·lar al Masnou i jo, de sempre, vaig estiuejar al Maresme. La conseqüència és que m’he mamat els embussos de l’entrada i sortida de Barcelona, per la Gran Via, a totes hores i totes les èpoques de l’any. He pogut observar, també, aturat des del cotxe, com el traçat de les Glòries ha anat variant sense trobar, mai, un model estètic de mínims, ni una solució al trànsit impossible d’engolir a les hores punta. El Pla Cerdà, que va tenir la pensada que a la plaça de les Glòries Catalanes hi convergissin la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via, no va calcular que Premià seria un barri més de Barcelona, ni que es matricularien 14.000 cotxes cada mes, ni l’efecte embut que es generaria, ni el caos provocat en un indret que, malgrat el nom, mai no ha respirat com a plaça. Amb el temps, les solucions urbanístiques que s’hi han anat donat cada trenta anys han estat una processó de nyaps que, pocs anys i massa milions després, s’han hagut de desmuntar. El tortell que s’hi va elevar coincidint amb els Jocs Olímpics, i que ara s’ha tirat a terra, era un dels grans bunyols de la ciutat. El llegat de Xavier Trias com a alcalde va ser enderrocar aquella anella viària i dibuixar un gran parc urbà que havia de soterrar el trànsit. Amb sis anys d’obres, sis anys més de calvari per als veïns, n’hi hauria hagut prou. En teoria. Però tampoc no s’ha fet bé. Ada Colau, en nom de la seguretat, ha aturat les màquines, ha rescindit el contracte de l’obra i ara, mentre es convoca un nou concurs i es fa una nova licitació, tot plegat s’atura dotze mesos més. I qui dia passa any empeny a la zona maleïda. La zona zero. “I encara no ho hem vist tot”, em deia un veí de Sant Martí, camí de la farmàcia amb la recepta del tranquil·litzant a la butxaca.

stats