01/06/2017

Les metàfores del fiscal / Un assassí a la sala d’autòpsies

3 min

Les metàfores del fiscal

He seguit, tant com he pogut, les sessions televisades del judici del cas Palau. Des del primer dia d’interrogatoris he sentit fascinació pel fiscal Emilio Sánchez Ulled. Per la manera de desmuntar la trama i de presentar les proves (l’allau de papers que Millet i Montull no van ser a temps de destruir) i la precisió a l’hora de preguntar a acusats o testimonis, m’ha semblat un personatge d’una sola peça. Més complet, fins i tot, que els fiscals que veiem a les millors sèries nord-americanes. No sé quin equip té al darrere, però el fiscal semblava tenir-ho sempre tot al cap. Detalls i moments a la menuda, sense que ningú semblés xiuxiuejar-li res a cau d’orella. Només de tant en tant, i per revisar algun paper, enfilava fins a la punta del nas les ulleres de la presbícia que acostumaven a descansar sobre la seva corbata. Ulled ha actuat amb seguretat, amb una certa vanitat, i, després de moltes hores d’escrutar-ne gestos i paraules, diria que li agradava escoltar-se. Aquesta setmana, en les quatre hores llargues d’exposició de les seves conclusions, l’excés de lluïment literari va fer que Sánchez Ulled s’emboliqués en unes metàfores molt rumiades. “El Palau era la canonada per la qual transitaven els diners que Ferrovial volia fer arribar a Convergència”. La canonada, sense que calgui dir-ho, ens remet a les clavegueres. De Daniel Osàcar, el tresorer de CDC que considera que era una baula d’un engranatge que no ha pogut demostrar, va dir que “era només el gallet de la pistola”. Subliminarment, la metàfora ens va conduir al món de la màfia. El llenguatge no és innocent. El fiscal coneix les virtuts descriptives, didàctiques i col·loquials de les metàfores i se n’ha aprofitat per construir la visió d’aquest cas com un cabàs. Feina feta. Com a premi, l’Estat l’enviarà a Brussel·les.

Un assassí a la sala d’autòpsies

El pitjor del fiscal Ulled no ha estat l’excés de metàfores florides sinó el pacte amb els tres principals acusats del Palau de la Música. L’estratègia legítima de rebaixar-los molt la pena passava perquè Millet i Montull confessessin que la martingala del Palau servia per finançar CDC. I, davant de la possibilitat del pacte ofert per la fiscalia, van cantar La traviata. L’estratègia de Montull, explicada en aquesta mateixa pàgina, tenia per objectiu deslliurar la seva filla de la presó. El benefici per a Millet, a part d’una reducció de pena, el trigarem més a saber. Però una confessió, si no és completa, no és confessió. Explicar mitja veritat és, també, dir mitja mentida. I, aquí, Fèlix Millet, que, per dir-ho en metàfora, regava tots els horts, només va assenyalar cap a un sol partit, segurament el que més es va beneficiar del 3%. De la resta no se’n canta ni gall ni gallina, ni sembla, tampoc, que Ulled tingui cap interès per posar-se les ulleres per trobar proves que impliquin ningú més. La resta d’acusacions, per sort, no s’han sumat al paper d’estrassa del fiscal Ulled de rebaixar la petició de condemnes a Millet ni als Montull.

Esclar que el món de la fiscalia, de La Camarga ençà, s’està cobrint de glòria. Quan no t’afinen un perfil en nom de l’operació Catalunya, demanen que no s’empaperi una infanta d’Espanya, o resulta que el fiscal en cap d’Anticorrupció tenia -ell també- un titular a cinc columnes que li ha arruïnat la vida. Ser el propietari del 25% d’una empresa a Panamà ha obligat, finalment i per sentit comú, Manuel Moix a dimitir. Hi ha qui diu que era com tenir la guineu vigilant el galliner. Per posar més intenció a la metàfora, per forçar-la més a l’estil de Sánchez Ulled, diré que era com tenir un assassí practicant les autòpsies.

stats