27/10/2016

L’‘Art’ de la destrucció de l’amistat / L’art real de la política espanyola

3 min

L’‘Art’ de la destrucció de l’amistat

Després d’estrenar-se a Girona, ha arribat a Barcelona l’obra Art, de Yasmina Reza, finalment en català. És una alta comèdia, d’engranatge perfecte, que broden el Lluís Villanueva, que s’ha comprat un quadre blanc, el Francesc Orella, que no entén la dèria del seu millor amic, i el Pere Arquillué, que és l’ase de tots els cops i que es llueix en un dels monòlegs més agraïts de la seva carrera. Sovint es diu que Art és una reflexió sobre l’art contemporani. D’una manera molt superficial, potser sí. El canemàs teatral està tan ben trenat que et fas un tip de riure davant de l’autèntic tema: la tragèdia de la destrucció d’una amistat en tan sols noranta minuts i per culpa d’un quadre blanc. És sensacional com una autora ha sabut desidealitzar aquesta amistat tan masculina en què, dels nostres amics, tot ens està bé, i no els solem qüestionar res.

Aquí, en canvi, es trenquen tots aquests patrons. Entre tres amics de l’ànima, s’estripen les feines, les dones i les vides tal com les tenen muntades. No hi fa res conèixer l’argument i cant de l’obra si vas veure Arte amb Flotats i Pou fa vint anys, o amb Ricardo Darín en fa deu, perquè a cada funció quedes atrapat per la depredadora esgrima dialèctica dels tres personatges. La direcció ha sabut entendre que, en aquesta obra, les mirades, els silencis i els sobreentesos -entre actors i amb el públic- són tan importants com el que es diu. La traducció i adaptació de Jordi Galceran, una diana segura. El decorat, impecable. No m’estranya que la platea del Teatre Goya acabés dreta, tornant l’entusiasme cap a l’escenari amb molts minuts d’aplaudiments. Hi vaig anar dissabte passat. Hi tornaré per Sant Esteve amb tota la família.

L’art real de la política espanyola

Ahir, en la sessió d’investidura de Mariano Rajoy al Congrés, el portaveu socialista, Antonio Hernando, es va canviar d’ulleres, potser perquè no es notés tant el canvi de camisa. No només el del seu partit sinó, sobretot, el seu personal. Quin paper d’estrassa d’un polític a qui, durant mesos, hem sentit dir per tots els platós de televisió que “no és no” amb vehemència. El bloqueig a Rajoy era absolut i perpetu, deia aquest Antonio Hernando que ha estat escuder, teloner i llepaculs de Pedro Sánchez fins al seu apunyalament polític.

Amb una mica de vergonya, o de dignitat, Hernando hauria d’asseure’s al seu escó, votar el que li mana el partit, treure poc el nas i passar desapercebut. I, en canvi, surt al faristol com si res, s’agrada, dóna lliçons sobre “l’art real de la política espanyola” i, per variar, menteix sense posar-se vermell. Va justificar l’injustificable. Va argumentar l’abstenció de dissabte perquè els espanyols no es poden permetre unes terceres eleccions. Això sí que és virtuosisme dialèctic. Per no dir barra. El PSOE està en caiguda lliure i passen el mort als ciutadans. Els sobra cinisme i els falta sinceritat. Ho colen com un exercici de responsabilitat, per salvar Espanya, quan en realitat si no ens menen a unes noves eleccions és, tan sols, perquè saben que la seva trompada a les urnes seria descomunal. Al desembre haurien perdut bous -vots- i esquelles.

Hernando va explicar que en els 137 anys d’història del PSOE han traït als marxistes, han traït als obrers o als qui deien no a l’OTAN. De traïció en traïció, fins a la victòria final. Com a tàctica, és singular. Ara el “no és sí”. Les ulleres d’Antonio Hernando, ahir, eren blaves. El color dels populars.

stats