Rejovenir Europa
Observo com es manté el to de les crítiques al Front Nacional (FN) de Marine Le Pen. I ho observo amb preocupació. Ja comprendran que el que m’inquieta no és pas que les crítiques li siguin contràries. M’amoïna la superficialitat, aquesta visceralitat infantil. Es continua edificant el discurs contrari al FN utilitzant qualificatius que ignoro què pretenen, més enllà de permetre als mitjans de comunicació buidar el pap. Si m’oposo a aquest discurs tradicional contrari a Le Pen és perquè és ineficaç. No serveix de res martellejar permanentment amb qualificatius suats, propis d’un postfranquisme passat de moda. Col·locar, cada cop que es parla d’ells, el mot xenòfob o neofeixista davant del nom del partit o de la seva líder no porta enlloc. És, per afegitó, perillós pel que té d’ofensiu per a tots aquells que voten aquesta opció i que sumaran com a mínim, si no l’erren les enquestes, un terç dels francesos.
Criticar els moviments populistes sota el punt de vista dreta-esquerra és equivocat. Ja no és eficaç. Forma part del passat. Les esquerres tradicionals, que veuen perillar el seu estatus, pretenen arrenglerar el populisme amb la dreta, banalitzant per ús excessiu, com dic, determinats qualificatius. També ho fa la dreta. És evident que som davant d’un fenomen transversal. És populista Trump. I ho és el règim veneçolà. I Zapatero? Quan manava no estava de moda la paraula, però tirar endavant una llei de dependència sense dotació econòmica té un nom. I afirmar que la senyora Susana Díaz no és ben percebuda a Catalunya perquè és dona i andalusa, ¿no és populisme xenòfob? I recorden les paraules “els mercats”, tan magrejades per l’esquerra i per una premsa tan tòpica com políticament correcta? Les recorden? Doncs ara les utilitza la Le Pen a cor què vols. Per tant, no s’hi val a fer veure que el populisme és de dretes o d’esquerres. Els vots que rebrà l’FN provindran de tots cantons.
Europa avança a cop de crisi. El que succeeix és que aquesta vegada se’ns han apilat els problemes. L’euro sembla estabilitzat. Ha calgut deixar clar el que era evident i no es volia acceptar: una moneda necessita un banc central que supervisi la resta d’entitats bancàries. I uns pressupostos coordinats dels estats membres. S’han acabat els regnes de taifes que imposaven que els estats tinguessin poder sobre el seu sistema financer. Aquesta frivolitat ens ha costat una fortuna a tots els contribuents i ha augmentat els nivells de pobresa. Aixecar-se ara contra l’euro ja no dona gaires rèdits polítics. Per això la Le Pen ha moderat el seu discurs i ja parla de coexistència entre el franc i l’euro.
Però ara el que hi ha sobre la taula són les conseqüències d’un altre tema que es va deixar a mig coure: Schengen. El control de fronteres, un tema que, com va succeir amb l’euro, es va preferir que fossin els estats els que el gestionessin. El fet ha resultat letal. M’atreviria a dir que, sense la desbandada de més d’un milió d’immigrants descontrolats durant el 2015, la Gran Bretanya encara es mantindria a la Unió Europea. No es tracta de rebutjar els refugiats, que, al meu entendre, haurien de ser admesos. Es tracta de controlar qui entra i qui surt de l’espai Schengen. Inclosos nosaltres, els residents. Es tingui dret, o no, a entrar-hi. Cap estat del món democràtic -no parlem dels autoritaris o semiautoritaris- practica una laxitud com la que hi ha hagut aquí. De facto -perquè quedava incorrecte políticament contradir-ho-, s’ha anat acceptant el “papers per a tothom”. I ara ens despertem. I els que pretenien haver triomfat amb aquest missatge, també populista, presenten els controls fronterers com a actes xenòfobs. Una anècdota: els controls implementats (implementats improvisadament) a l’aeroport de Barcelona la setmana passada van detectar, ves per on, diverses persones que pretenien entrar amb documentació falsa. El que expresso aquí em sembla de sentit comú.
L’FN barreja bajanades, barbaritats socials i econòmiques i un nacionalisme estúpid amb algunes coses, poques, que són de sentit comú i de les quals la resta de partits no parlen perquè pensen que mediàticament els perjudiquen. I aquest és l’ou de la serp que posa en perill la democràcia i la cohesió d’Europa: deixar en mans exclusives del feixisme i del postcomunisme determinats aspectes per als quals la majoria de la població espera una solució. Problemes davant els quals els partits tradicionals senten una por històrica. El triomf de Macron i el de, possiblement, Renzi l’any vinent a Itàlia poden fer que la joventut accedeixi al poder a Europa i hi influeixi de manera sensible i desacomplexada. Tant de bo.
